Vicenç Ambrós: «Plantejo dilemes morals sobre on comencen i acaben els pecats»

A 'Acta martyrum' l’autor indaga els orígens del mite de Sant Jordi a través d'un personatge que intenta desentranyar un misteri familiar

Sílvia Romero i Olea. Barcelona


L’escriptor Vicenç Ambrós i Besa (Berga, 1982) acaba de publicar la seva nova novel·la, Acta martyrum (Cossetània), guanyadora del Premi Literari Sebastià Juan Arbó 2019. Llicenciat en Dret, inicia la seva trajectòria literària de ben jove i el 2004 ja arriben els primers reconeixements en certàmens literaris. Ha publicat les novel·les Des de la mort amb amor, Mort al paradís, i El llac de les ànimes, així com un recull de relats i tres poemaris. En la novel·la Acta martyrum l’autor indaga en els orígens del mite de Sant Jordi mitjançant un personatge que intenta desentranyar un misteri familiar. A partir d’aquesta investigació el que se’ns ofereix és també una interessant recreació històrica ubicada durant l’hivern dels anys 302 al 303 de l’Imperi Romà, on trobem personatges de relleu com l’emperador Dioclecià.

 

Ens podries fer cinc cèntims sobre què són aquestes «acta martyrum» del títol?

Fent una primera aproximació al concepte d’acta martyrum, «acta» és «text», i «martyrum» etimològicament prové del grec «martyr», que significa «testimoni». Per tant eren textos de testimonis. Més tard aquests textos es van associar al món del Cristianisme dels primers segles, i així es va passar de testimoni a cristià, de cristià a perseguit per causa de la seva fe, i així el concepte «martyr» va evolucionar al que coneixem actualment, que va molt més enllà del que és el Cristianisme. En resum aquestes acta martyrum eren textos que deixaven constància de la persecució, el turment i la mort que havien sofert aquests primers cristians.

I ens han arribat molts documents, d’aquests?

N’hi ha pocs, que siguin vàlids. Poc més de deu o dotze fragments. Perquè precisament aquests documents, en bona part, foren destruïts amb motiu d’aquestes grans persecucions. Sobretot el que hi ha són textos processats, denominats passios, és a dir, les passions dels màrtirs. Ho comento perquè el Cristianisme perdura fins a dia d’avui, però hem de tenir present que moltes altres creences s’han perdut al llarg de la història, com seria el cas dels maniqueus, que també van ser perseguits en el temps de Dioclecià. La idea del títol és reflectir el concepte que hi ha de rerefons: un text sobre persecucions de gent que tenia una manera de pensar que no concordava amb l’ortodòxia i els valors de l’Imperi.

I en la novel·la el que fas és que a través d’aquests documents un dels personatges, Jordi Fontescà, indagui els orígens històrics del mite de Sant Jordi. Per què aquest interès per aquest mite?     

El mite de Sant Jordi traspassa qualsevol concepte humà. No és una figura que hagi passat a la història i sigui extraordinària, sinó que és un conjunt d’elements antropològics, culturals, d’orígens diversos i dispersos, que creen aquesta llegenda, amb una iconografia d’origen marcadament precristià. Jo tenia curiositat perquè Sant Jordi no deixa de ser el patró de Catalunya i d’altres regions, pobles i ciutats, i em va semblar interessant conèixer-lo una mica més.

Com vas dur a terme el procés de documentació?

Quan vaig començar a tibar del fil, primer en enciclopèdies generalistes i després fent cerca en documents més precisos, vaig anar coneixent els personatges que han acabat formant part troncal d’aquesta història, i que són reals. Com és el cas de l’emperador Dioclecià, el seu gendre i successor, la seva esposa, la filla… En el cas de Dioclecià, en una primera aproximació ja em vaig adonar que era una figura extraordinària perquè va ser un personatge capaç de cohesionar tot un imperi després d’una anarquia que l’havia posat en risc. I a més a més, es va jubilar. Va ser un dels primers emperadors romans, si no el primer, a fer aquest pas. Per tant, el mite va ser la guspira que em va encendre la curiositat, i a partir d’aquí vaig anar tibant del fil fins trobar tota aquesta història que he narrat. Sobretot a la primera part de la novel·la.

Llavors en llegir Acta martyrum coneixerem un Sant Jordi diferent al de la llegenda del drac. Això no fa trontollar el mite, tal com l’entenem avui en dia?  

És una pregunta molt interessant i em permet fer una reflexió. Des del meu punt de vista penso que el mite transcendeix allò que és estrictament sagrat. Sagrat és un concepte religiós, antropològic, que té a veure amb la vinculació amb les deïtats, allò que genèricament s’anomena fe. El mite és una iconografia que avui en dia va més enllà del que és estrictament sagrat: és un heroi que salva una societat que estava amenaçada, en aquest cas per un drac. Durant tots aquests anys han conviscut aquestes dues versions de sant Jordi: la sagrada i la popular. Per tant, el mite no es distorsiona. De totes maneres aquesta reflexió hi apareix, a la novel·la, en el sentit que m’he permès alguna llicència literària per conjuminar la figura d’un soldat romà de creença cristiana, el tribú Jordi, amb la d’un cavaller que salva algú de l’atac d’una serp, amb tota la càrrega simbòlica que té aquest animal.

Has esmentat en diverses ocasions l’emperador Dioclecià. Efectivament la primera part del llibre es podria catalogar com a novel·la històrica, on trobem personatges reals i d’altres de ficció. En canvi en la segona part el to oscil·la cap al thriller.

Quan vaig començar a escriure la novel·la la idea girava entorn d’una relíquia, i ja d’entrada era una narració amb connotacions de thriller. Però en començar a tibar del fil i concretar el tipus de relíquia que podria ser, en conèixer tot aquest món de documents antics que prenen la denominació d’acta martyrum, i també els personatges que formen part dels primers capítols, em vaig adonar que necessitava donar-los veu. Necessitava crear l’ambient i narrar el que podia haver succeït a la cort d’aquest emperador l’any 303. Això va fer que deixés de banda la part d’investigació i que em centrés en aquest altre thriller, però dins la muralles del palau de l’emperador Dioclecià. Aquestes dues històries estaven vinculades mitjançant el Pacte de Lod, el que fan els quatre arqueòlegs que troben aquesta acta martyrum.

Entenc.

Però m’agradaria recalcar especialment una cosa. Cadascú pot llegir la novel·la com vulgui. Jo soc el primer a fer-ho. Però penso que hi ha prou elements perquè el lector no es quedi només amb la trama policíaca. Penso que es brinden suficients elements de reflexió per descobrir els conflictes profunds i els dilemes morals que es plantegen molts d’aquests personatges. Començant pel mateix Dioclecià. O en la segona part de la novel·la, on trobem un altre personatge important: un capellà que tota la vida l’ha dedicada a estudiar aquests màrtirs i tot d’una es troba enmig d’uns dilemes profunds. És una invitació que faig a llegir la novel·la no només en clau policíaca, sinó també des d’altres punts de vista.

Les reflexions hi són, això és ben cert perquè la novel·la permet diverses capes de lectura. Un dels elements que has esmentat ara és el Pacte de Lod, que per l’altra banda és el nexe que uneix totes dues històries: la que està situada en el segle IV i la que es desenvolupa en època actual. Sense fer spoiler, pots explicar en què consisteix aquest Pacte de Lod?

Tenim d’una banda la història ocorreguda a la cort de Dioclecià, i d’altra banda la investigació que s’està duent a terme en temps present. El nexe d’unió és aquest Pacte de Lod. La primera part és la històrica, i del Pacte de Lod en endavant és la part totalment de ficció. Aquest pacte es forja per part de quatre arqueòlegs, tots quatre de cultures i de procedències diferents. Hi ha un grec, un musulmà, un jueu, i un cristià. En les seves activitats troben aquesta relíquia sagrada, una Acta martyrum de la qual no se’n tenia constància. Per tant aquest document és excepcional i decideixen tornar-lo a amagar; ells són quatre arqueòlegs de cultures diferents i no volen que ningú s’aprofiti amb finalitats tendencioses d’aquest tipus de document per tal d’atribuir-se la possible paternitat d’una figura que, a més a més, transcendeix les fronteres del cristianisme, ja que sant Jordi és un exemple paradigmàtic de sincretisme religiós.

I quan té lloc, aquest Pacte de Lod, dins la teva novel·la?

Aquest acord el segellen vers l’any 1925 a Lod, que és una ciutat israeliana on hi ha una de les presumptes tombes atribuïda a aquest tribú Jordi. Serà noranta i tants anys més tard quan començaran aquestes fatigues per intentar descobrir què és el que van trobar aquests arqueòlegs.

Hi ha una altra qüestió que també m’agradaria que ens comentessis, i és un aspecte que apareix a bastament al llarg de la novel·la: la idea del lligam entre mort i pecat. Ens en podries fer cinc cèntims?

És una idea que es troba latent des del principi de la novel·la: la mort com a estigma, com a conseqüència del pecat. És un vincle difícil d’explicar i de comprendre. D’una banda hi ha el factor biològic, que és inevitable: la mort és real i arriba a tothom. I de l’altra hi ha el per què, la causa. En aquesta novel·la plantejo dilemes morals sobre on comencen i acaben els pecats vitals. Per exemple un dels personatges, amb una forta convicció religiosa, ha comès un delicte de sang i se’n sent responsable. Per tant ha comès aquest gran pecat i reflexiona sobre ell, i això ho lliga amb les vides dels màrtirs i pensa que aquestes persones, al capdavall, també van atemptar contra allò tan sagrat que és la vida mateixa en llençar-se al buit, en abocar-se a una mort segura. Aquestes reflexions es troben a la novel·la: el dubte permanent de pecat i mort, o mort i pecat, amb l’afegitó d’allò sagrat, un aspecte que també té importància en aquesta novel·la.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsHistòricaLLIBRESThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES