Evidentment, l’edat influeix en haver viscut o no un entorn on la gent parlava així. Per a mi, que supero els 50, em resulta molt familiar.

De tota manera, si hagafem una obra com L’auca del senyor Esteve, o qualsevol escrita abans de la reforma fabriana, ens trobarem barbarismes com els del llibre de Solsona i molts més. Qualsevol autor costumista es veu obligat a reflectir el nivell de llenguatge familiar i del carrer.

Jo, que sóc més jove que l’autor, no he sentit parlar mai a ningú de forma tan exagerada i això fa que el personatge em trontolli. Però, si us fixeu, en la ressenya no dic que no sigui possible, dic que em costa de creure i això li ha passat a altres lectors que conec i que ja se l’han acabat. Al diari Avui van publicar una ressenya on deien que aquesta manera de parlar era massa exagerada (personalment estic d’acord). En canvi, l’altre dia, al mateix diari, un escriptor ressaltava que aquestes formes encara es donaven en determinada gent gran que va viure el franquisme. Aquest debat que ha creat el llibre del Solsona ja és molt positiu perquè demostra que la literatura està viva.

Després estan les opinions personals i a mi el llibre no m’ha convençut pels motius que exposo a la ressenya. Però això no vol dir, com dic sempre, que a altres lectors sí els agradi. I aquesta divergència d’opinions també fa mantenir viva la literatura. Gràcies per la vostra participació!

Quadern de mots, el català, com a llengua viva que és, es pot permetre tots els luxes del món. La llengua la fem els parlants, única manera d’adaptar-la al temps i a la realitat. La literatura és això, literatura, ficció la miris per on la miris. Una novel·la no es contracte formal amb uns interessos extralingüístics.

Als meus alumnes els exigeixo correcció. A un escriptor no li exigeixo res.

Una abraçada.

En aquest moments no crec que el català es pugi permetre el luxe de fer aquest tipus “d’apostes arriscades”, per molt que la gent parlem malament la nostra llengua.

Fins aviat