Els abismes del no-res

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Curiós que una de les pel·lícules que més m’han impactat en els últims anys només es pugui veure en unes poques sales a tot Espanya. A Barcelona, ​​per exemple, únicament la passen a Cinemes Girona, i amb projeccions comptades. Ja fa setmanes que la van estrenar, però la cinta sobreviu en la cartellera de forma discreta, així que quan un es troba amb tresors com El caballo de Turín, és difícil no arribar a casa i posar-se a escriure per recomanar-la.

L’existència pesa en la pel·lícula de l’hongarès Béla Tarr, que compta amb un guió de l’escriptor del mateix país László Krasznahorkai. En un terra erma en meitat del no-res s’erigeix ​​una vella granja habitada per un tipus barbut, ancià, antipàtic, amb un ull que no respon i un braç que tampoc; també per la filla d’aquest, una noia que amb prou feines diu res si no és imprescindible. No hi ha res més enllà de les finestres de la granja ni tampoc en les vides d’aquest parell de personatges que veuen com poc a poc el no-res els va devorant. L’únic contacte que tenen amb l’exterior és un cavall, també envellit, que cada matí transporta a l’home a la ciutat. Un dia, però, el cavall no troba raons per moure’s, de manera que la granja es transforma lentament en una presó, assetjada a més per intensos vents.

I això és el que vol explicar-nos Béla Tarr: el pes insuportable de l’existència quan ja no queda res per fer i només cal esperar que tot s’acabi. Aquesta situació es desencadena ja des del principi de la pel·lícula, moment des del qual assistim a una sèrie de repeticions gairebé obsessives: despertar al matí, vestir al vell, beure un parell de xarrups d’aiguardent, preparar el carro i el cavall, tornar a ficar l’animal a l’estable, canviar-li la roba a l’home, mirar per la finestra, coure un parell de patates, pelar-les, menjar-les, esperar l’endemà.

Precisament en les repeticions rau la clau de la pel·lícula, els cops d’efecte. La desesperança es fa patent quan les repeticions deixen de ser calcades i l’espectador veu que, a poc a poc, alguna cosa es va deteriorant en el dia a dia, que tot i que sembla que res no passa, en realitat està passant de tot. El d’El caballo de Turín és un món que agonitza, com si estigués a punt de morir el que ja és mort. Pocs espectadors veuran aquesta brillant pel·lícula de Béla Tarr abans que desaparegui de la cartellera perquè amb prou feines té presència en els cinemes d’Espanya. I és una llàstima, perquè és senzillament extraordinària, aclaparadora. Impossible oblidar-la.