A diferència d'altres pel·lícules de Pixar, aquesta no ofereix gaires al·licients al públic adult, tot i que agradarà als més petits
Joanma Tena. Barcelona
Ja fa 26 anys que el director creatiu John Lasseter i el magnat d’Apple Steve Jobs es van unir per crear una companyia d’animació per ordinador que, després de diversos anys dedicant-se exclusivament a realitzar curtmetratges, el 1995 va presentar el primer llargmetratge comercial totalment animat per ordinador, Toy Story. A partir d’aquí, Pixar Animation Studios ha estat responsable de grans joies del cinema com Monstruos S.A. (2001), Buscando a Nemo (2003), Ratatouille (2007), la sublim WALL·E (2008) o la tendra Up (2009), per no parlar de segones i fins i tot terceres parts d’algunes de les seves obres mestres que fins i tot superen, en ocasions, a les seves predecessores, com és el cas de Toy Story 3 (2010), una hora i mitja de pura perfecció.
És per això que, quan arriba l’estiu, data que Disney sol escollir per estrenar els títols de Pixar, a un no li importa pagar el preu d’una entrada de cinema, tot i estar convertint-se en un luxe, per anar a gaudir d’una bona pel·lícula per a tots els públics, i això mateix és el que convertirà a Brave (Indomable) en un èxit. Això i poca cosa més. La història de Merida, princesa del Clan DunBroch, ens porta a l’Escòcia medieval, on molts pretenen la mà de la jove pèl-roja d’esperit lliure i aventurer, la mare està obstinada a convertir-la en la princesa que hauria de ser. Merida, que no vol casar-se i està farta de la severitat de la seva mare, acudirà a una bruixa a la recerca d’ajuda per canviar la seva progenitora, cosa que no sortirà del tot segons que s’esperava.
Si una cosa està clara és que, pel que fa a efectes d’animació, Pixar contínua superant-se any rere any i, a Brave (Indomable), l’Escòcia ennuvolada i boirosa a la que se’ns trasllada és absolutament èpica i grandiosa. Però el nou de l’estudi estrella de Disney deixa cert desencís, potser perquè se’ns havia acostumat massa bé, i aquest és precisament el seu gran error. Les pel·lícules de Pixar sempre han estat per a tots els públics però amb moltes situacions dedicades a l’entreteniment d’adults. Brave (Indomable), en canvi, és massa Disney, amb cançons melindroses, un argument bastant infantil i una resolució extremadament feliç dels esdeveniments, cosa que no té per què ser dolent, però no forma part del que un espera d’una pel·lícula de Pixar. Dedicada a Steve Jobs, a més, el film inclou excessius gestos de complicitat al difunt co-creador de la companyia, cosa que no era necessari. Així que Brave (Indomable) és entretinguda i encantarà als nens, però fa molta pena haver de afegir-la a la llista de creacions de Pixar, ja que no és, en absolut, digna d’estar aquí.
La pel·lícula d'Ari Kaurismäki retrata dos treballadors víctimes de la precarietat laboral que busquen la…
El llibre 'Kilómetro 101' aplega diversos textos de Maksim Óssipov que retraten la Rússia de…
A la pel·lícula d'Otto Preminger un addicte a les drogues surt de la presó amb…
Amb 'Les noies de pagès', Edna O'Brien ens trasllada a la Irlanda profunda dels anys…
Rebecca Yarros no decep amb 'Ales de ferro', la segona entrega de la saga 'Empiri'…
El Maricel de Sitges exposa a 'Models de bellesa' dues-centes peces que van formar part…