‘Brave (Indomable)’, el darrer i més Disney de Pixar

Joanma Tena. Barcelona

Ja fa 26 anys que el director creatiu John Lasseter i el magnat d’Apple Steve Jobs es van unir per crear una companyia d’animació per ordinador que, després de diversos anys dedicant-se exclusivament a realitzar curtmetratges, el 1995 va presentar el primer llargmetratge comercial totalment animat per ordinador, Toy Story. A partir d’aquí, Pixar Animation Studios ha estat responsable de grans joies del cinema com Monstruos S.A. (2001), Buscando a Nemo (2003), Ratatouille (2007), la sublim WALL·E (2008) o la tendra Up (2009), per no parlar de segones i fins i tot terceres parts d’algunes de les seves obres mestres que fins i tot superen, en ocasions, a les seves predecessores, com és el cas de Toy Story 3 (2010), una hora i mitja de pura perfecció.

És per això que, quan arriba l’estiu, data que Disney sol escollir per estrenar els títols de Pixar, a un no li importa pagar el preu d’una entrada de cinema, tot i estar convertint-se en un luxe, per anar a gaudir d’una bona pel·lícula per a tots els públics, i això mateix és el que convertirà a Brave (Indomable) en un èxit. Això i poca cosa més. La història de Merida, princesa del Clan DunBroch, ens porta a l’Escòcia medieval, on molts pretenen la mà de la jove pèl-roja d’esperit lliure i aventurer, la mare està obstinada a convertir-la en la princesa que hauria de ser. Merida, que no vol casar-se i està farta de la severitat de la seva mare, acudirà a una bruixa a la recerca d’ajuda per canviar la seva progenitora, cosa que no sortirà del tot segons que s’esperava.

Si una cosa està clara és que, pel que fa a efectes d’animació, Pixar contínua superant-se any rere any i, a Brave (Indomable), l’Escòcia ennuvolada i boirosa a la que se’ns trasllada és absolutament èpica i grandiosa. Però el nou de l’estudi estrella de Disney deixa cert desencís, potser perquè se’ns havia acostumat massa bé, i aquest és precisament el seu gran error. Les pel·lícules de Pixar sempre han estat per a tots els públics però amb moltes situacions dedicades a l’entreteniment d’adults. Brave (Indomable), en canvi, és massa Disney, amb cançons melindroses, un argument bastant infantil i una resolució extremadament feliç dels esdeveniments, cosa que no té per què ser dolent, però no forma part del que un espera d’una pel·lícula de Pixar. Dedicada a Steve Jobs, a més, el film inclou excessius gestos de complicitat al difunt co-creador de la companyia, cosa que no era necessari. Així que Brave (Indomable) és entretinguda i encantarà als nens, però fa molta pena haver de afegir-la a la llista de creacions de Pixar, ja que no és, en absolut, digna d’estar aquí.