Per: aleix font

aleix font — Mon, 28 Nov 2016 16:16:33 +0000

M’ha agradat. L’he trobat divertit, de fàcil lectura, amè. M’ha agradat reconéixer personatges poc coneguts però que haurien pogut ser capdals si allò hagués passat. La relació de personatges m’ha divertit.

Per: Majesús

Majesús — Mon, 14 Apr 2014 16:36:42 +0000

Els Ambaixadors és una crònica ucrònica com la defineix el mateix autor. Es tracta d’una
hipotètica història del nostre passat on contesta les preguntes que s’encadenen a partir de la primera baula:Què hauria passat sí… entre d’altres si Franco hagués mortr molt abans i d’accident. Una novel·la molt divertida i amb gotes de mala llet , però vull recordar el que deia G.B. Shaw sobre l’humor organitzat intel·lectualment:” No és altra cosa que l’equilibri irònic del bon humor amb el mal humor”. L’humor i una ironia de l’Albert Villaró és també una mica d’aquest equilibri; un humor que considero també molt català i una mica anglès; i un estil característic de l’autor amb frases curtes, un català autòcton amb expressions i, a vegades, fonètica dialectal que ens acosten al text i l’enriqueixen.
L’estructura, la forma i i les situacions em recorden als còmics, però amb flaire de la millor prosa catalana (Pla) i tocs de T. Sharpe. Sense cap concessió sentimental, al contrari sembla que l’autor hagi reprimit qualsevol manifestació de tendresa que només es capta entre línies, més pel que no es diu que pel que es diu, amb dosis considerables de violència que no fan mal perquè, com ja he dit, s’acosten als personatges i situacions de còmic, més que autèntics caràcters psicològics . Opinió molt subjectiva, espero que a l’autor no li sembli malament.
Personatges amb noms històrics reals com Pla amb biografia i psicologia “arreglada” o inventada o invertida, i personatges ficticis. Hi ha situacions francament hilarants com els nostres protagonistes ( uns espies que van amb una sabata i una espardenya) quan s’han de disfressar de capellans, i monges i especialment Pla vestit de bisbe. Tot en un entorn i context polític ben convuls en una Espanya decrèpita, fosca i, com no pot ser d’altra manera, beata, repressora i fanàticament religiosa. Villaró inventa, barreja, tergiversa i intercanvia amb imaginació i intel·ligència alguns dels personatges i esdeveniments reals com són el Congrés eucarístic, la bomba atòmica (bombes atòmiques) la invasió nazi i la segona guerra mundial…
Albert Villaró és un autor que m ‘agrada molt; un escriptor molt culte i intel·ligent, però que no fanfarroneja dels seus coneixements ( a excepció de quan parla de música,”La primera pràctica” que no ho pot evitar), amb una prosa gens pedant (no com altres autors que no vull esmentar). L’estil, el lèxic, i l’humor la imaginació són algunes de les seves virtuts.
No cal dir que el recomano moltíssim i que hi he posat l’etiqueta “divertit,” però la novel·la convida a reflexiona sobre la història passada i la present.
L’autor en una entrevista va dir que no volia cap mena de protagonisme per el dictador Franco i que per això va posar al seu lloc el General Sanjurjo. Jo crec que, a més, amb això ve a dir que el perill de les dictadures van més enllà de personalitats concretes que la ideologia i certes circumstàncies són el caldo de cultiu perquè hi sorgeixin i que no s’acaben amb la mort o la desaparició de qui les lidera.

Comentaris a: ‘Els ambaixadors’, intriga en una Catalunya que no va existir

Per: aleix font

Per: Majesús