Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Dins de la programació del Versus Teatre, s’acaba d’estrenar Cloaca, de la dramaturga i directora teatral holandesa Maria Goos. L’obra és una comèdia crítica i amb situacions delirants que des de la seva estrena el 2001 al Bellevue/Nieuwe d’Amsterdam s’ha representant amb èxit en diversos països. Com a referent de prestigi, compta amb la versió anglesa estrenada per Kevin Spacey, el 2004, a l’Old Vic Theatre de Londres. La versió castellana, dirigida per Josep Maria Mestres amb el títol de Baraka!, es va estrenar el 2006 a Astúries, i després de gira per la península va estar en cartell llarg temps al Teatro La Latina de Madrid. Amb aquests avals, ens arriba ara la versió catalana traduïda per Lluís Montserrat, amb adaptació dramatúrgica de Roger Pera i dirigida per Oscar Molina.
Les circumstàncies fan que quatre amics, en el moment vital crític de la quarantena, es retrobin i coincideixin a l’apartament d’en Pieter, llicenciat en art que s’ha quedat estancat com a funcionari públic de l’àrea de cultura i benestar social, i que col·lecciona, amb el permís verbal tàcit dels seus superiors, algunes obres d’art descartades per horribles en els museus i que s’omplien de pols en un magatzem ministerial, ja que en Pieter té la capacitat de saber descobrir la bellesa enmig d’un mar de lletjor. La circumstància detonant és el fet que aquests quadres d’un pintor obscur i ignorat, han pujat enormement de valor i Pieter es troba en una situació molt compromesa. Enmig de les seves preocupacions apareix sobtadament al seu apartament en Jan, polític ambiciós, pare de quatre fills, amb un matrimoni que fa aigües i altres embolics, que acaba de marxar de casa i li demana asil temporal. El tercer personatge és un advocat a la deriva, amb una carrera brillant arruïnada per una espiral d’estrès i poder amanida amb ratlles de coca, que acaba de sortir d’una cura de desintoxicació i d’una estada en un manicomi, a qui recorren per veure les possibilitats legals de resoldre el problema d’en Pieter. El quart en discòrdia és Marteen, un director teatral innovador i provocador, no sempre comprès ni pels seus propis amics, amb un concepte relatiu sobre certes qüestions morals i amb algun petit problemeta també.
En escena hi van passant moltes coses que evidentment no podem desvetllar però que mantenen el constant interès de l’espectador, servides amb una visió fresca que sap trobar el punt i la gradació entre el divertit i el transcendent. L’obra encadena tot un conjunt de situacions delirants i divertides que es van complicant i que apel·len el sentit de l’humor de l’espectador però sobretot la seva capacitat crítica de reflexió i alhora la seva sensibilitat i resposta emotiva, a mesura que l’obra avança i les situacions còmiques van passant, com aquell qui res, a esdevenir més subtilment dramàtiques.
Quant al títol, Cloaca és senzillament una expressió provocadora que no vol dir res, o sí? Cloaca era aquell crit de guerra esbojarrat dels quatre amics quan, de joves, s’havien de menjar el món, però acaba esdevenint la metàfora d’allò en què s’han convertit les seves vides. A més de fer-se extensiva a una reflexió sobre l’amistat, i una crítica a la societat actual i al descrèdit dels valors i de la cultura. L’obra, doncs, resulta temàtica i argumentalment ben interessant, però tot això no arribaria a l’espectador si no fos pel muntatge dirigit per Oscar Molina i per les bones interpretacions dels actors Xavi Casan en el paper de Pieter, Ramón Godino com a Jan, Pep Papell que representa Marteen, i sobretot un esplèndid Tom interpretat per Miquel Sitjar. Quatre actors al quals cal afegir la presència en escena de Konstantina Titkova com a l’striper búlgara en una de les escenes memorables de l’obra. Tot plegat, amb una acció dramàtica subratllada amb encert per una banda sonora original, en clau de blues, composta i interpretada per Malacara and Wilson Band. En suma, un espectacle teatral que sorprèn gratament i que mereix la pena veure´l.
_________
Cloaca / Versus Teatre (Castillejos, 179) / Text de Maria Goos / Direcció d’Oscar Molina / 100 minuts / 20 euros / www.versusteatre.com
