Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Shakespeare mai deixa d’estar de moda, prova del qual és que freqüentment veiem les seves obres representades als teatres catalans. Aquesta temporada ha estat un èxit al Teatre Nacional de Catalunya Molt soroll per no res, dirigida per Àngel Llàcer, i ara torna al Teatre Lliure El rei Lear, dirigida per Lluís Pasqual, que ja va passar per aquest mateix teatre a principis d’any però que ara reviu amb força després dels quatre Premis Butaca que ha rebut recentment, entre ells el de millor muntatge teatral. Shakespeare, però, no ho aguanta tot, cosa que alguns directors d’escena no acaben d’entendre. Es pot fer una versió lliure d’un text de Shakespeare, se li pot donar un aire contemporani, fins i tot modernet, o bé es pot respectar i fer una proposta fidel a l’original, però mai s’ha d’obviar que el públic no s’ho empassa tot per molt Shakespeare que sigui.
La versió que fa Lluís Pasqual d’El rei Lear és un exemple d’excel·lència, sentit comú, intel·ligència, creativitat, sensibilitat i bon gust. El paper protagonista va a càrrec de Núria Espert, guanyadora del Premi Butaca a la millor actriu. Ella és el rei Lear, personatge que decideix cedir el seu poder a les seves tres filles per descansar els darrers anys de la seva vida. A l’hora de repartir el poder, però, proposa una prova d’afecte per veure quina d’elles l’estima més. Indignat amb la resposta de la seva filla petita, decideix deixar-la sense dot i allunyar-la del seu regnat. Les altres dues filles, amb més interès que bona voluntat, sedueixen amb les seves paraules al rei, qui es deixa convèncer ràpidament. Aquestes, però, ràpidament mostraran que el seu pare els hi fa nosa per a les seves ambicions.
Que Núria Espert faci el paper d’un home, el del rei Lear, quan en el repartiment tenim actors de la talla de Ramon Madaula o Jordi Bosch pot sorprendre, però vet aquí la intel·ligència i sensibilitat del director Lluís Pasqual. Si en el teatre isabelí era tan normal que els homes fessin de dona perquè elles tenien prohibit actuar, per què no fer-ho ara a l’inrevés? Amb encert, Pasqual va escollir Espert, una donassa de cap a peus que fa una feina absolutament espectacular, un paper d’aquells que es recordaran per molts anys que passin. Aquesta excel·lència sempre és un risc si al seu costat no hi ha actors i actrius de nivell, però en aquest cas Julio Manrique, Ramon Madaula, Jordi Bosch, Laura Conejero, Míriam Iscla i companyia ho broden. Cada paper per si sol és un univers ric en matisos resolt amb rotunditat i extrema solvència. Cal fer un reconeixement especial a l’entranyable bufó que fa saltirons, canta i balla per tot l’escenari atorgant a l’obra oxigen i un toc d’humor i picardia tan entranyable com efectiu: l’encarna l’actriu Teresa Lozano, que fa una tasca senzillament memorable.
El rei Lear que ens proposa Lluís Pasqual és una barreja perfecta entre el respecte pel text original i una bona dosi de caràcter i autenticitat. Aquesta versió respira Lluís Pasqual pels quatre costats però també Shakespeare. És més, diria que és un Shakespeare elevat a la màxima potència. Clàssic però agosarat alhora. Arriscat però efectiu. És un extraordinari tribut a Shakespeare, però també un homenatge al teatre, a la seva tradició i a la seva modernitat. Però el més important: el que fa Lluís Pasqual és un cop de puny contra el conformisme i l’autocomplaença que enverinen el món de l’escena. És un cop d’estil, una prova clara (una més!) de què és un mestre que mai vol deixar de ser alumne. Aneu a veure El rei Lear al Teatre Lliure, poques vegades es pot assaborir una combinació d’ingredients tan perfecta.
______
El rei Lear / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de William Shakespeare / Direcció de Lluís Pasqual / 2 hores i 40 minuts amb entreacte / Fins el 27 de febrer / De 15 a 29 euros / www.teatrelliure.com
