Sebastià Portell / @sportellclar
Màrius Sampere és, a hores d’ara, el poeta degà de les lletres catalanes. Amb vuitanta-set anys carregats a l’esquena i amb més de vint obres publicades, entre poesia i prosa de no-ficció, l’autor barceloní s’ha posicionat com una de les veus més genuïnes, constants i radicalment poètiques del panorama literari català. Ara, l’editorial valenciana Edicions del Buc, dirigida per Pau Sanchis, Francesc Bononad, Rubén Luzón i Josep Martínez, publica 123, una antologia dels seus millors poemes segons el parer del també brillant Jaume C. Pons Alorda.
Al pròleg, de fet, l’antòleg ens presenta l’obra de Sampere com part d’un tot, una mostra de la “folla catalanitat il·luminada” que conformen autors tan diversos com Josep Pla, Francesc Pujols, Joan Miró, Ramon Llull, Joan Ponç, Salvador Dalí o Albert Serra. Segons Pons Alorda, el poeta coneix ni més ni menys que “el contorn de l’Absolut, el nucli del Límit, els genitals de l’Etern, i també ha parlat amb els àngels, fet que mai no ha evitat que alhora s’hagi amistançat amb els dimonis (peluts i pelats), les cucaferes i els focfollets de la llengua i del cosmos”, i aquesta antologia és “una sensacional porta d’entrada” al seu microcosmos personal. Es tracta, certament, d’unes paraules encertades, si més no des del punt de vista del lector verge que s’aventura dins la selva frondosa i estrambòtica del món poètic samperià.
Al seu torn, Lluís Calvo, en una nota final, ens presenta el poeta en uns termes similars: “Vet aquí la veu d’un infant entremaliat que gosa / increpar Déu perquè no el coneix, perquè no el veu, / perquè el dolor no cal i, a més, turmenta”, ens diu. I el defineix com l’usuari i el generador d’un “català d’arrels / psicodèliques, suburbials, gnòstiques i paradoxals”.
Foll, radical, únic, regenerador… Sembla, més aviat, que ens trobam davant l’obra d’un autor jove, o com a molt consolidat, però tot apunta a que som, senzillament, davant un fenomen que es dóna no moltes vegades dins una literatura: l’autèntica genialitat. Però, què tenen els poemes de Sampere perquè els lectors i autors joves d’avui li tenguin tanta consideració? Quin és aquest univers que abraça i que, en part, desvetlla per tal de generar encara més misteri?
Per començar, cal dir que Sampere és un demiürg de la paraula. Tal com els autors del barroc, el poeta crea, dins l’espai escènic de la pròpia obra, un món paral·lel al que la resta considera realitat, un univers propi al que per res no arribaria a renunciar. I ho fa, en certa manera, plantejant les mateixes preguntes que s’ha demanat abans la humanitat: “passaran milers d’anys / i, no ho dubtis, tornaré a escriure / en aquest paper / per primer cop com ara / les mateixes preguntes”. Per a ell, doncs, l’art no és la resposta als problemes, però sí una via d’escapament, una gènesi preciosa i també malèfica de totes aquelles coses que en vida hom mai no podrà fer en el sentit més estricte de la paraula: “com més camí / més paraula dita, la bellesa insuportable / de no arribar al punt exacte / de la voluntat, plaer dels déus / embriacs”.
Un altre tret que concedeix a l’autor aquesta aura de rara avis en la nostra literatura és la influència que ha rebut dels autors universals, en els que sempre s’ha emmirallat, més que no pas dels seus contemporanis o predecessors catalans. Aquest gest, que no té per què implicar una major qualitat en una obra, és senzillament un fet. I el poeta no s’està de tractar-lo, alhora que reflexiona, no sense ironia, entorn de la situació política del país i de la llengua: “Ho sé, falta un poema. / El poema gran. / […] El que jo no puc ni vull escriure a aquestes altes / hores de la nit del meu poble”, o bé “Com m’agrada escriure en una llengua / que diuen que es mor”.
És, doncs, la de Sampere, una poesia universal que s’emmiralla en la literatura universal i hi parla cara a cara. Com ho són els temes que tracta: la literatura, l’amor i la mort, a tot estirar, d’una manera magistral. D’aquesta antologia, per exemple, el lector n’obté una visió única i desenganyada de la mort, posada en boca d’aquell que no tem fitar-la i esperar: “M’envaeix la serenitat / d’haver tornat de tots els temps”, ens diu Sampere, que afirma, també, que “Vaig morir als meus braços. / Quan ningú no mirava”. La seva posició davant la mort, doncs, no és la de la por envers aquesta, sinó la de la por “del temps de morir”, sempre acompanyada, això sí, de la tranquil·litat de poder “morir / per tal de viure abans”. I, si dèiem que l’autor carregava d’ironia els seus poemes sobre la llengua, la mort no n’és una excepció: Sampere ens presenta la mort, també, com un alliberament —“A hores d’ara / no sóc ningú: sóc feliç”— i, en part, com un nou camí, amb sentències tan clarividents com que “No hauríem de morir / sinó estrenar sabates”.
I si una altra temàtica pobla l’obra poètica de Sampere recollida en aquest 123, el número màgic, el de l’ascensió, és la de la mitologia que el poeta arremolina al voltant de la seva mare, son pare i son germà: “Senyor, i què n’has fet, dels pares, / que ja no són a taula / per Nadal?”, es demana un Sampere que, com afirmava Calvo, es despulla de la seva edat quan habita la lletra i es converteix en l’infant entremaliat que sempre ha estat. “Va ser una nit. / Anem-nos-en a morir, va dir la mare”, explica en un altre dels poemes, en què demostra la forta relació que el vincula amb la imatge de sa mare. Com també ho fan els següents versos: “Més tard, molt més tard, encara vaig sentir / torna!, / però jo era lluny, / intel·ligent, alt, brau, fort, bo… / i vaig respondre / no, mare”. Perquè si hi podem trobar l’infant, a 123, també hi podem trobar l’home que creix, que fa vida i deixa llast, i que, finalment, acaba convertint-se en un vell com els altres. És, també, en aquest punt, que dedica uns dels versos més punyents, precisament a la seva mare: “Mare, no em renyis, / sí, ja sé que m’he fet vell, / però jo no he sigut!”.
En definitiva, l’antologia 123 és, efectivament, una fantàstica mostra d’una de les obres poètiques més genuïnes, rares —en el millor sentit de la paraula— i universals de la poesia catalana del segle XX i actual. Amb paraules més aviat planeres, entenedores, i composicions senzilles, aptes per a totes les lectures però, la majoria, amb un remarcable pòsit de significacions, Sampere ha bastit una autèntica catedral laica, un bosc ple de belleses i d’horrors, un espai aïllat però paral·lel al que els humans en diem el món. Cal felicitar, doncs, Edicions del Buc i l’antòleg per aquesta iniciativa, i celebrar que, en un sistema literari com el nostre, sovint malmenat pels interessos comercials i la literatura ràpida i de dubtosa qualitat, encara hi apareguin propostes tan brillants com aquesta.
