Manel Haro. Barcelona / @manelhc
No fa gaire algú em preguntava si, havent llegit dues novel·les de Blai Bonet (El mar i Haceldama), ja podia considerar l’autor mallorquí un geni. Vaig dir-li que era massa aviat per respondre aquesta qüestió, perquè en acabar un llibre seu, les dues vegades he tingut la necessitat de fer una relectura, i això no sabia si era perquè Bonet era massa subtil, massa descuidat o massa intel·ligent. Vaig començar immediatament la tercera de les seves novel·les, Judes i la primavera (1963), amb l’esperança de sortir de dubtes. Judes i la primavera (que ha reeditat Club Editor, revisat i restaurat per Nicolau Dols) està dividit en vint capítols protagonitzats per cinc personatges diferents. Bonet escriu en segona persona del singular, dirigint-se directament als personatges, com si el narrador fos una força superior que els interpel·lés per les seves accions. Un d’ells, a qui l’autor només li dedica un capítol, és «Julià, l’idiota», un noi mancat de les seves facultats mentals que es passeja durant tot el relat cantant una cançoneta de Setmana Santa que en aparença és irrellevant i innocent, però que cobra sentit a mesura que avança la lectura: «Per vostra Passió sagrada, / adorable redemptor, / perdoneu altra vegada / aquest pobre pecador.» ¿És Julià, l’idiota, l’únic personatge capaç de parlar directament amb Déu? ¿És la seva cançó una acció banal o és la manera com aquesta força superior materialitza el seu diàleg amb el narrador? ¿Podríem dir, llavors, que narrador i Déu estan al mateix nivell, que potser són la mateixa persona?
Tots els personatges que apareixen a Judes i la primavera estan condemnats d’una manera o una altra. Alguns han mort cruelment durant la Guerra Civil, d’altres pateixen la soledat, la culpa, la pèrdua de la fe, la desorientació, la falta d’estímuls. El personatge més important és Salvador, un noi jove fill d’un pastor assassinat i una dona (la Maria) turmentada. Salvador va iniciar-se en la carrera eclesiàstica per suggeriment de mossèn Manuel, però l’abandonà per començar estudis de Dret. Al poble, alguns creuen que ho va deixar perquè no estava disposat a renunciar a determinats plaers i els veïns el miren amb distància, paren les converses quan ell hi arriba i el fan sentir un estrany. Salvador torna al poble deixant Barcelona enrere sense haver assolit cap objectiu en la vida: torna erràtic, desesperançat, com apartat de manera forçada de la condició humana. Ell és el Judes d’aquesta novel·la i el poble, Hostili, és el seu camp de sang. Recordem que l’anterior novel·la de Bonet porta per títol Haceldama, terme bíblic que fa referència a uns versicles de Sant Mateu, en els quals una vegada els sacerdots reben de tornada les trenta monedes de plata que Judes va cobrar per trair Jesús, decideixen comprar un camp per enterrar-hi forasters.
Així doncs, Salvador és un foraster a casa seva, no només per l’estranyesa com el reben, sinó també perquè després del seu pas per Barcelona, ell no és el mateix. La gent i la vida a la gran ciutat contrasten amb les jerarquies i l’actitud al poble. Són dos móns contraposats que semblen formar part, en plena postguerra, d’èpoques diferents. Hostili (amb certes semblances amb el poble de Bonet, Santanyí) és governat amb mà de ferro pel batlle, Jaume, amb la complicitat del sastre don Macià (personatge aquest inspirat en el mentor i amic de Blai Bonet, l’escriptor Bernat Vidal i Tomàs, fet que va provocar el trencament de relacions entre ells). Jaume i Macià són els que tenen el poder absolut al poble, els que prenen les decisions i fins i tot els que poden decidir qui ha de viure o morir. Són els cacics d’Hostili, però el seu poder, aconseguit amb sang, no els evita la condemna a la Terra. Diu Salvador en la novel·la, que «l’únic necessari és tornar bons, perquè no hi naixem» i que els condemnats el que fan és «creure en el darrer judici i pensar que no et condemnaran dues vegades.»
«Varen matar els bons i han quedat els dolents per llavor», li diuen a Salvador. ¿Qui ha de tornar bons als habitants d’Hostili, qui els ha de salvar? ¿És potser Salvador qui ho pot fer perquè ha aconseguit sortir del poble, de la seva paranoia religiosa i el seu ambient asfixiant, però no té suficient força perquè és considerat un traïdor pels seus? En un moment de la novel·la una reflexió feta per don Macià sobre Judes ens pot donar la clau: «Judes, enc que haguera pogut adonar-se de la contribució personal al poble, igualment haguera baixat al centre de la ciutat, atropellat per la desesperança, avergonyit de la persona humana, que el convertia en un d’aquests sers (…) que dormen amb si mateixos.» I més tard: «En l’esforç de passar endavant, cap a les zones buides, reconeixia que era l’únic ciutadà que no tenia joventut. Tenia orelles i no escoltava, nas i no olorava, mans i no acariciava, peus i no caminava cap a l’ordenada felicitat de la terra. Tots els seus membres aptes per a l’alegria anaven cap a la desgràcia personal, aquest abisme, que amb gemecs inenarrables, invoca l’abisme, quan una mà, que no és la de la mort, arrenca l’home de l’aventura solar, que és avançar amb el tendre grup del món.»
Judes se sent exclòs del grup igual com se sent Salvador: «quan travessava els carrerons atapeïts, fou quan Satanàs entrà vertaderament dins ell. Es va reconèixer arrencat dels altres, llançat contra si mateix i deixat en llibertat. El posseí el dimoni de l’odi contra els qui l’havien deixat a la zona freda, lliure, on tot depèn de la pròpia responsabilitat.» En canvi, és el gest de Judes (la seva traïció) el que permet que Jesús sigui condemnat i que, per tant, sigui possible la crucifixió, la resurrecció, l’inici del cristianisme i, en definitiva, la salvació de l’home. Tot i el penediment posterior, Judes sabia el que feia, com ho sabia el propi Jesús: «el que has de fer, fes-ho aviat.» ¿Era, doncs, Judes un traïdor o va ser el salvador? ¿És el protagonista de la novel·la de Blai Bonet un traïdor o qui pot salvar els habitants d’Hostili de la corrupció de l’ànima i la seva condemna? En aquest sentit, el final de Judes i la primavera no resol cap dubte, és tan obert com ho és la interpretació de la pròpia novel·la.
A Blai Bonet li agradava jugar amb els dobles sentits, ser al·lusiu, insinuar, confondre. A vegades, fins i tot, ser o semblar incoherent. Per a l’autor mallorquí: «l’important és el lector, aquest lector que veu amb els seus propis ulls, sent amb la seva sensibilitat pròpia i no amb els ulls i la sensibilitat de l’autor. (…) Un mateix llibre posat a les teves mans o posat a les meves, resulta que no és el mateix llibre.» Aquesta declaració d’intencions, que Bonet va dir sobre Míster Evasió (la seva següent novel·la) és l’essència de tota la seva producció literària. No s’ha d’intentar buscar una explicació única al que signifiquen els seus llibres, sinó llegir-los i fer-los nostres. L’obra de Bonet és com un gran joc de lògica on la lògica hi pot faltar. Però res no és dit amb lleugeresa, res no està deixat a l’atzar, i el més important: Bonet s’enriqueix a si mateix, com si tots els seus títols fossin, en realitat, capítols d’una única obra. I fer això no és fàcil sense una bona dosi de genialitat.
