Zaha Hadid, la recerca d’una nova arquitectura

L'obra de l'anglo-iraquiana es caracteritza per imitar el paisatge, buscar nous llenguatges i estirar al màxim els límits de l’arquitectura

Antoni Garcés. Barcelona 


No ha mort una arquitecta qualsevol. Zaha Hadid va néixer a Bagdad el 1950 tot i que va passar la major part de la seva vida a Londres, ciutat on hi ha la seu del seu despatx d’arquitectura. La seva obra pot encabir-se dins del deconstructivisme, corrent del qual formen part alguns dels arquitectes més prestigiosos de l’actualitat: Rem Koolhaas, professor de Hadid; Daniel Libeskind, arquitecte del museu jueu de Berlín; Peter Eisenman, dissenyador del memorial de l’holocaust també a Berlín o Frank Gehry, arquitecte del museu Guggenheim de Bilbao. Hadid va graduar-se en matemàtiques a Beirut abans d’anar a la Architectural Association de Londres on va tenir com a professor a Koolhaas, l’arquitecte holandès guanyador d’un Pritzker. Així va començar una cursa d’obstacles per fer-se un lloc en el món de l’arquitectura. Va guanyar el concurs per dissenyar el teatre d’òpera de Cardiff, teatre que finalment va acabar sent projectat per Norman Foster, però tot i això no es va rendir i va continuar lluitant perquè les seves obres fossin construïdes. Paral·lelament, va dedicar-se al disseny de joieria, sabates, mobles, objectes decoratius i fins i tot la roba que portava.

L’any 2003 va guanyar el premi Mies van der Rohe, el premi d’arquitectura contemporània de la Unió Europea, i un any després va guanyar el premi Pritzker, l’equivalent al Nobel per als arquitectes, sent la primera dona i de moment l’única en solitari en rebre aquest premi. Molta de la seva obra és conceptual i no ha estat construïda. Té un estil molt personal i únic. Hadid volia trencar amb tot el què ja s’havia fet, volia crear una arquitectura totalment nova: imitant el paisatge, buscant nous llenguatges i estirant al màxim els límits de l’arquitectura. Això queda patent en obres com el centre Heydar Aliyev de Bakú o el teatre de l’òpera de Guangzhou a la Xina. Va rebre encàrrecs de renom internacional com el centre aquàtic per als Jocs Olímpics de Londres de 2012 i l’estadi olímpic per als de 2020 a Tòquio que finalment no es farà a causa de l’elevat cost de la seva construcció.

A Espanya té realitzats diversos projectes: el pont-pavelló de Saragossa, construït per a l’Expo de 2004; el pavelló López de Heredia a la Rioja; una de les plantes de l’hotel Puerta de América de Madrid i un edifici al campus de la justícia també a Madrid. Va dissenyar la biblioteca central de la Universitat de Sevilla però una protesta per part dels veïns de la zona on es construïa va aconseguir que es cancel·lés el projecte un cop començat. Actualment treballava en un pla urbanístic per a la ciutat de Bilbao. Amb la seva mort, ens deixa una pionera, la dona que ha obert el camí a què altres aconsegueixin arribar a llocs molt rellevants de l’arquitectura. La seva obra demostra que es poden trencar els límits, tant els personals com els professionals, no només pel seu estil trencador sinó també pel fet de ser una dona musulmana que ha aconseguit entrar en la història d’una professió dominada pels homes fins i tot en les cultures on la desigualtat entre sexes ja no és tan marcada.

Categories
ArquitecturaART
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES