Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Georges Bizet va compondre Carmen, la seva obra mestra, sobre el llibret de Meilhac i Halévy basat en la popular novel·la homònima de Prosper Mérimée. Des de la seva estrena a París el 1875, Carmen ha estat una òpera de gran popularitat sens dubte pels elements tòpics que conté. S’ha d’entendre que en el context del romanticisme en què Mérimée va escriure Carmen (1845), aquests elements tòpics d’una visió determinada de l’Espanya de gitana, torero, seguidilla, manzanilla i navalla formaven part de l’atracció per l’exotisme pròpia d’un vessant del Romanticisme, que va contribuir a perpetuar i que malauradament resulten encara, amb lleus actualitzacions, tan arrelats. De fet, però, sota aquesta capa de tòpics, i més sobretot en l’època en què Bizet compon l’òpera, hi ha una visió mítica de la lluita entre Eros i Thanatos. Pulsions vitals d’amor i mort, emblemes de la passió, als quals s’hi uneix l’arquetip de la femme fatale, és a dir de la dona com a agent de perdició, molt considerables i interessants.
El que ens presenta el Teatre Gaudí, amb Òpera de primera fila, és un intent lloable de divulgar l’òpera i d’aproximar-la a l’espectador en produccions de petit format. En aquest cas es tracta de l’adaptació de Carmen de Bizet, i el que es fa és comprimir els quatre actes i reduir-la a una selecció de les àries i duets més populars de l’obra, amb acompanyament de piano. Fins aquí, tot en ordre. Ara bé, aquesta Carmen té alguns forats negres. El primer és la inclusió d’uns monòlegs explicatius del tot innecessaris perquè l’argument de Carmen aviat està explicat i resumit, i més innecessari encara quan el teatre fa l’esforç, molt remarcable, d’oferir la projecció d’uns subtítols en català que permeten seguir el contingut de la lletra en francès del llibret. Aquest monòlegs, al meu modest entendre, no només són innecessaris sinó que resulten llarguíssims i trenquen greument el clímax que la música, d’una partitura particularment bella, i la veu dels intèrprets produeix en l’espectador, i, de passada, dilueixen del tot la tensió dramàtica creixent de l’obra. Més encara, quan són uns monòlegs que pretenen ser graciosos i els interpreta una actriu que s’equivoca constantment. Potser, cas de considerar indispensable alguna mena de resum breu que uneixi els fragments, hauria estat més eficaç el recurs d’una veu en off.
Un altre forat negre és l’escenificació. En la representació de l’òpera no es va a veure actors, sinó cantants que actuen, però s’hi ha de veure un criteri i una direcció escènica, que en aquest cas resulten absents. Fins i tot s’arriba al cas de fer aparèixer un figurant que ni canta ni actua i fa un trist paper i un trist favor a l’espectacle. Un espectacle, per cert, bastit a cop de tòpics que si bé és cert que l’obra s’hi presta, tampoc cal abusar-ne.
Per altra banda, quan es disposa d’un espai i uns mitjans reduïts, sempre és preferible, crec, optar pel minimalisme i l’austeritat en tots els elements del muntatge perquè dignifiquen i aporten valor a l’esforç, en aquest cas, d’uns intèrprets amb unes veus més que discretes, amb l’única excepció potser de la soprano Natasha Tupin que interpreta Micaela. En el capítol del vestuari, hom es pregunta si algú se n’ha encarregat de donar-hi una ullada mínimament crítica. Sembla que no, i millor perquè seria preocupant pensar que té alguna cosa personal en contra sobretot de l’actriu i de la protagonista. I és que en aquest cas no es tracta d’un forat negre sinó de traspassar la línia vermella que marca el límit entre la divulgació i la vulgaritat. Llàstima que el roig i el negre que són els colors simbòlics de la passió i la mort tant en consonància amb el contingut de l’obra no estiguin més ben emprats. Sap greu, sincerament, perquè, cuidant una mica més els detalls, podria ser una versió digna i vàlida.
________
Carmen / Teatre Gaudí Barcelona (C/Sant Antoni Maria Claret, 120) / Fins el 8 de maig / 105 minuts / 24 euros / www.teatregaudibarcelona.com
