Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Amb motiu de la celebració del 400 aniversari de la mort de Shakespeare i Cervantes la Fundació Romea ha posat en escena per un dia una suposada entrevista en la qual un hipotètic Gaziel (Joan Pera) entrevista William Shakespeare (Mario Gas) i Miguel de Cervantes (Josep Maria Pou) en un imaginari programa emès pels mitjans de comunicació.
El guió, de Miquel Pujadó, té moments brillants i divertits i compta amb tres actors de pes que tot i llegir el text compten amb recursos suficientment expressius per tal d’aconseguir copsar l’atenció del públic en tot moment. El muntatge sembla dirigit més aviat a públic jove, poc familiaritzat a fons amb els dos autors i pateix d’un cert didactisme. Es mou per terrenys excessivament coneguts i fins i tot rellisca en alguns tòpics recurrents sobre ambdós escriptors.
Acabem sabent molt poc més del que ja sabíem a l’entorn de la vida i interessos dels dos personatges. És clar que de la biografia de Shakespeare se’n coneix poca cosa i hi ha hagut dubtes fins i tot a l’entorn de l’autoria de les seves obres, aspecte que en algun moment surt a relluir, com també es passa de puntetes per la seva hipotètica homosexualitat reflectida en la producció poètica.
De la turmentada i complexa vida de Cervantes en sabem una mica més però més enllà de les anècdotes conegudes no s’entra a fons en el tema i fins i tot les referències al Quixot suren pels fragments més populars, el dels molins confosos amb gegants o els del seu pas per Barcelona. Un dels temes recurrents és la rivalitat amb Lope de Vega i la seva suposada frustració per no haver assolit èxits teatrals.
La literatura en directe té poca representació en l’escenificació, tot i que ambdós autors ens reciten un sonet cadascun d’ells i, entre tots dos, el mencionat fragment del Quixot, el de la seva lluita amb els molins. Tots els personatges parlen en català però els textos de Cervantes, com és lògic, és llegeixen en castellà. Pel que fa a l’idioma original de Shakespeare, té una presència més aviat anecdòtica.
El muntatge, dirigit per Carles Canut, recull fragments i referències del Encuentro en Valladolid d’Anthony Burgess, una obra breu però molt interessant en la qual l’autor imagina una trobada entre tots dos escriptors amb motiu de la firma d’un tractat de pau. Sembla que si bé Cervantes no va conèixer l’obra de l’anglès aquest sí que va llegir el Quixot i va trobar inspiració en l’autor espanyol per alguns dels seus personatges, en concret per al de Cardenio tot i que alguna cosa de Sanxo percep Cervantes en Falstaff, segons criteri de Burgess.
L’obra incideix de forma amable entre les diferències de mentalitat entre l’un i l’altre, el context històric, les rivalitats entre les potencies de les quals formaven part i aspectes puntuals com ara el tema dels calendaris julià i gregorià i el fet de què no van morir, exactament, el mateix dia, aquest 23 d’abril en el qual tantes coses celebrem, sinó que l’anglès ho va fer una mica més tard si s’unifiquen els criteris.
Sobre els dos autors i la seva obra s’ha escrit i especulat tant que es fa difícil ser original en donar-los aquesta vida efímera situada en una actualitat també fictícia. En el fons Shakespeare admet la grandesa de l’obra magna de Cervantes, avui universal tot i que sovint poc o mal llegida. I potser és que, com afirma el suposat periodista, els artistes no estan mai satisfets i sempre voldrien haver fet altres coses. Ha estat un encert reunir tres actors tan diferents en un espectacle senzill, efectiu i ben travat tot i que una mica més d’ambició en els plantejaments hauria afavorit el resultat.
