Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal
Els cors purs és el darrer espectacle teatral que, sota la direcció d’Oriol Broggi, ens presenta la companyia La Perla 29 en una producció conjunta amb el Teatre Romea, i que tanca la temporada 2015-16. El muntatge parteix d’un relat breu de l’escriptor francès Joseph Kessel, Mary de Cork , escrit el 1925 i recollit dins el volum Els cors purs (1934). Kessel és un autor que gaudeix de gran popularitat a França, però pràcticament desconegut a casa nostra. L’adaptació dels seus textos gaudeix de precedents com Belle de Jour que Luis Buñuel va dur al cinema el 1967 amb la gran Catherine Deneuve.
En traducció de Ramon Vila, dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi, i sota la direcció del mateix Broggi, Els cors purs es presenta com una proposta experimental que faci viure a l’espectador un poema textual, musical i visual. Una experiència teatral estètica plena de sensacions, en suma. La base és un text narratiu passat a dramàtic, que ha anat creixent en un procés de treball escènic i de dramatúrgia i que uneix materials literaris i musicals amb referències pictòriques i cinematogràfiques. Com ens diuen en la presentació: «A Els cors purs dues històries s’enllacen a través de la neu que cau per tot Irlanda: una trobada al voltant d’una taula, i les escenes del passat que remourà. Una reunió familiar amb amics i records i ànecs farcits i debats sobre el matrimoni… I en Gerald, que s’ha preparat un discurs solemne per a tots els convidats. De camí cap a l’hotel amb la seva dona sentirà aquella petita tristesa que, de sobte, subtil com els anys, ens farà volar cap a la Irlanda de principis del segle XX, just després de la Independència entre els partidaris de Varela i de Collins. Beckett i Mary viuen el seu amor clandestí enmig d’una guerra civil, amb un fill que volen protegir del conflicte; però serà impossible.» Beckett i Mary «s’amagaran secrets i hauran de triar entre l’amor o els ideals».
Tot el que es va veient a escena et transporta a un món d’ombres poètiques. Tota la primera part és Joyce en estat pur, són Els morts, el relat que tanca el recull Dublinesos (1914), encara que amb petites diferències per ajustar-lo a la història de Mary de Cork que vindrà després. En Els cors purs, la reunió és el sopar de Nadal, s’esdevé en un altre escenari (Cork), i amb uns altres parents, quan en Joyce és el sopar de l’Epifania a Dublín, a casa de les tietes Morkan. El nom dels protagonistes Greta i Gabriel Conroy aquí són Molly i Gerald, però les situacions, des del discurs en un paper rebregat parlant de l’hospitalitat irlandesa, la balada popular de La donzella d’Aughrim, fins a tota la part de la conversa del matrimoni a l’habitació de l’hotel, la confessió de l’amor de joventut impossible que la cançó ha despertat en la dona, i l’esplèndid monòleg final de Gabriel/Gerald, mentre la neu va caient, i amb ella les ombres: “Més valia passar a l’altre món decidits, en plena glòria d’alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l’edat».
Tot el que l’espectador veu i experimenta és una allau de sensacions d’una gran bellesa i potència estètica que evoca no només el text de Joyce, sinó també la referència visual del final de The Dead de John Houston, el seu testament cinematogràfic, i la part musical de la meravellosa balada irlandesa de La donzella d’Aughrim que en Joyce, com en Houston, i com en Els cors purs, desencadena la torrentada d’emocions del final del relat. Unes sensacions que no serien possibles sense l’enorme i reeixit esforç interpretatiu dels tres actors que donen vida als tres personatges/narradors de l’obra: Borja Espinosa, Jacob Torres i Miranda Gas, que debuta a l’escenari del Romea. Ni tampoc sense la perfecta integració en el conjunt escènic dels tres músics, Carles Pedragosa, Júlia Ribera i Marc Serra, que interpreten molt més que una banda sonora. La música crea un espai sonor, una capa més que dóna color i gruix a l’escena i lliga i amplifica totes les emocions conjuntes que s’hi generen.
Després del clímax que produeix a la sala un final tal sublim com el d’Els morts, al relat de Kessel que ve a continuació li resulta difícil de mantenir el vol poètic que el muntatge havia assolit en aquesta mena de pròleg. A partir de l’arrencada de la història de Mary i Beckett es produeix un cert anti clímax; el caliu encès a escena es va mantenint, però es va apagant i refredant l’espectador. La intensitat i la força de la passió de Michael Fury, però també la qualitat poètica del text de Joyce pertanyen a un altre registre i fan vibrar l’espectador amb una intensitat que la que proposa l’adaptació del text de Kessel no arriba a comunicar del tot. Senzillament, el seu dramatisme es perd potser en la dificultat del plantejament narratiu, que actua com aquest vel que ens permet veure imatges però ens allunya dels personatges.
La sublimitat i la intensitat de la passió amorosa que Joyce evoca en el final d’Els morts no es correspon o no és de la mateixa naturalesa que l’amor destruït per uns ideals polítics que és el que expressa la història de Mary de Cork. Tampoc no s’adiu amb la naturalesa de la passió que eleva els amants en els quadres de Marc Chagall, més aviat n’és l’antítesi, precisament perquè el vol de la parella en una estreta abraçada els manté ben units i s’eleva per sobre de la realitat convulsa i del drama de la guerra que els envolta, mentre que l’actitud de Mary es percep com una atrocitat on més que puresa de cor s’hi veu purisme, que no és el mateix. Sigui pel que sigui, la segona història, la central, no aconsegueix emocionar tant com ho havia fet la primera. Potser perquè en el plantejament de la dramatúrgia, en unir els dos textos bàsics, es va de més a menys, i d’això se’n ressent el conjunt.
Després d’un final tan sublim com el d’Els morts, al relat de Kessel li resulta, com dic, difícil de mantenir el vol poètic i l’impacte estètic que el muntatge havia assolit. Malgrat l’extraordinari i magnífic esforç interpretatiu conjunt dels actors i els músics, i malgrat tanta bellesa poètica a escena, Els cors purs produeix una mica l’efecte d’un sopar on et serveixen un púding exquisit -potser tan bo perquè té com a ingredients secrets James Joyce, John Houston, Marc Chagall…- abans del plat principal, i un abandona el teatre fascinat per la bellesa poètica de la proposta escènica, però amb un petit deix de perplexitat que l’entela.
__________
Els cors purs / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Director: Oriol Broggi / Text de Joseph Kessel / 85 minuts / Fins el 19 de juny / De 18 a 24 euros / www.teatreromea.com
