Maria Nunes / @mnunesal
Sota el lema “Els errors informàtics no existeixen, els humans sí”, La Peixera explora la relació entre els humans i la tecnologia. L’obra que ara s’ha estrenat al Versus Teatre parteix de la revisió d’Efecte 2000, publicada el mateix any i amb la qual Toni Cabré va guanyar el premi Ciutat d’Alcoi de Teatre. Com ens diuen en la presentació de l’obra, una excusa utilitzada molt sovint en les empreses o en les organitzacions és atribuir a un error informàtic coses que no funcionen com cal, i aprofitar la ràpida evolució i la complexitat de la tecnologia per tractar de justificar eventuals desastres. La responsabilitat dels errors no és de les màquines sinó senzillament de les persones que les han dissenyades, programades o manipulades. La Peixera però va més enllà i a més de plantejar-se el tema de la relació entre els humans i la tecnologia, explora el de la competitivitat en el món de les relacions laborals convertides en una jungla, o més ben dit en una peixera massa plena de taurons per a tan poca aigua. Així, ens presenta cinc personatges que conviuen en el departament d’informàtica d’una empresa, aïllats i en l’espai claustrofòbic del soterrani on s’ubica el seu departament, i atrapats en les seves pròpies mancances i inseguretats.
El clima d’una organització i un sistema obsolets es respira en l’ambient del departament, on cada personatge ocupa un lloc determinat. No es pot dir que els personatges formin precisament un equip de treball, més aviat tenen establerts uns mínims pactes de convivència i de respecte entre ells. Un equilibri precari que s’anirà erosionant a mesura que l’obra progressa i que explotarà violentament en el moment en què l’amenaça difusa d’una dràstica reducció de personal passa a ser un terrible realitat. La lluita per conservar la feina es converteix en una estratègia d’atac i defensa que dóna pas a la desconfiança i la traïció.
L’obra té interès, acció i un bon ritme de progressió de la trama que la direcció d’Òscar Molina ha sabut portar a l’escenari del Versus. Però sobretot el que en destacaria és la versemblança dels tipus humans que retrata en una breu però ben triada galeria de personatges. D’una banda, Pere Calvet, el veterà a qui ha mancat ambició per situar-se millor a l’empresa, enganya la seva dona fent-li creure que té un càrrec inexistent, i necessita controlar el seus col·laboradors perquè no li facin ombra. De l’altra, el tipus amb talent però insegur, obsessiu, de caràcter feble i inestable que permanentment està buscant una altra feina i no se’n surt. També hi ha l’individualista i reservat que no té bona relació amb els companys perquè va a la seva i que fa sempre el seu joc per mantenir-se al costat de qui mana. Més el darrer a incorporar-se al departament, un jove amb poca experiència i amb uns valors ètics força intactes encara. I per sobre de tots, Ernest Pla, el cap del departament, fred, calculador, manipulador, el clàssic tipus hàbil que ha arribat on és a cops d’ambició i de manca d’escrúpols.
L’obra té gruix i densitat, però no seria res sense el treball de direcció i actors, pràcticament el mateix equip de Cloaca: Òscar Molina, Miquel Sitjar i Pep Papell, que, amb les incorporacions de Joan Bentallé i Jaume Casals, tornen a l’escenari amb un tipus d’obra que planteja situacions trepidants i intenses que en un moment donat se’ls escapen de les mans als personatges. Un tipus d’obra que dominen i en la que formen un equip compacte i molt bo. Finalment, cal també fer esment de la banda sonora original composta i interpretada per Malacara and Wilson Band, que acompanya i subratlla els moments clau de l’acció dramàtica. Per tot plegat, La peixera és un espectacle teatral que pel text i sobretot la qualitat de les interpretacions mereix la pena de no deixar-se’l perdre.
___________
La peixera / Versus Teatre (Castillejos, 179) / Text de Toni Cabré / Direcció d’Oscar Molina / 90 minuts / 20 euros /www.versusteatre.com
