Què va ser d’aquell teatre?

Pep Tosar dirigeix al TNC 'Qui bones obres farà', una versió personal i actualitzada de 'L'hort dels cirerers' de Txèkhov

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

«No m’animo a descriure els espectacles en els quals es representaven les peces txekhovianes, perquè resultaria completament impossible. La seva delícia rau en allò que no pot transmetre’s amb paraules, en el que resta ocult darrere, en les pauses, en les mirades dels actors, en la irradiació dels seus sentiments interiors. Fins i tot, les coses inanimades prenien vida sobre l’escena. Tot naixia en la intuïció creadora i el sentiment artístic.» En aquests termes s’expressava Konstantín Stanislavski a La meva vida en l’art a propòsit de La gavina de Txèkhov. Les seves paraules serien perfectament vàlides per aplicar-les al muntatge Qui bones obres farà, que s’acaba d’estrenar al TNC.

Pep Tosar ens torna a acostar a Txèkhov des de la seva sensibilitat i la voluntat d’articular la seva mirada personal. L’obra que Tosar ens proposa és una versió personalíssima i actualitzada de L’hort dels cirerers, amb el rerefons constant de La gavina, de manera que ens ofereix una mena de visió cíclica de les grans obres del teatre txekhovià en unir precisament la primera, La gavina, amb la darrera, L’hort dels cirerers.

Qui bones obres farà referencia l’estructura i els equilibris en l’obra original dels personatges. En aquest cas trasllada el nucli argumental als nostres dies i converteix la família aristocràtica en una família teatral. El seu patrimoni és una sala, avui en decadència. El teatre d’art que han cultivat ha perdut el favor del públic i han arribat a la ruïna. La companyia, que fa trenta-cinc anys que resideix a la sala, s’enfronta a una ordre de desnonament. Per aquest motiu, i com a comiat, decideixen assajar i fer una darrera representació de La gavina, l’obra amb què van inaugurar la sala. Fidels als seus principis, dels consells d’en Diego Romero, l’administrador, de salvar-se fent un tipus de teatre més banal i més del gust del públic, no en volen ni sentir parlar, i s’enfronten a un final paral·lel al del drama de Txèkhov.

Un poema elegíac

Tosar defineix la seva proposta com un poema elegíac. L’hort dels cirerers és una elegia a un temps, a una cultura, a una manera d’estar en el món que Txèkhov detectava que era a les acaballes. El seu teatre proposava uns reptes dramàtics i actorals d’una profunditat molt superior a la del teatre que s’havia fet fins aleshores. Per a Tosar hi ha una similitud de contextos. Anton Txèkhov va viure el canvi de segle, del XIX al XX, on d’un crisi de plantejaments teatrals sorgiren propostes innovadores com les d’Stanislavski, que varen determinar una manera nova de fer i de donar sentit al teatre. Segons Tosar, aquest nostre també és un món en profunda transformació i crisi de llenguatge teatral en un món dominat per la imatge tecnològica. Qui bones obres farà és, en paraules del seu autor, un poema elegíac dedicat al teatre de la paraula, del text, de l’emoció. Fet sense pensar en els condicionaments econòmics, amb l’objectiu de fer-lo ben fet; d’arribar a l’espectador des de les emocions, sense embuts, sense hams i sense trampes que l’enganyin.

Un joc de miralls teatrals

Qui bones obres farà és una obra poètica que ens proposa un joc de miralls, un joc de perspectives que es multipliquen a escena, i entre l’escena i l’espectador. Hi ha un joc teatral de desdoblaments, de teatre dins del teatre. L’escenografia és la d’una sala desdoblada en escenari i dependències d’un teatre. La companyia representa una companyia que assaja La gavina amb una versió que qüestiona la manera de fer teatre perquè desdobla els personatges entre els actors i uns ninots. Mentrestant, un  periodista va filmant un reportatge per fer-ne un documental, i ens va oferint imatges que se superposen a les mateixes imatges reals que l’espectador veu des d’una doble perspectiva.

Com a espectadors ens trobem alhora davant i darrera d’un escenari, i davant i darrera d’una pantalla cinematogràfica, en un laberint de miralls que evoca el film d’Orson Welles La dama de Shanghai (1947), que té un paper decisiu en el desenllaç de l’obra; i que recorda també la recreació del mateix laberint de miralls darrera la pantalla cinematogràfica de Misteriós assassinat a Manhattan de Woody Allen.

Hi ha una presència constant del triangle amorós que es va repetint entre les relacions que els diversos personatges tenen establertes entre ells, en el present i en el passat. I així ens anem trobant un mirall davant d’un altre mirall, davant d’un altre mirall… en una sensació infinita i inconcreta que vol ser una imatge simbòlica del laberint que és la vida, on sovint no sabem exactament on som. La vida és un laberint. El passat és del tot irrecuperable. El present és en permanent moviment i estem perpètuament enfrontats en un joc de miralls.

Cal destacar el valor de la proposta escènica, l’encert de la dramatúrgia i de la direcció escènica. Els personatges esplèndids, interpretats pel magnífic treball conjunt dels actors i actrius; començant per  Mireia Ros i Imma Colomer -genial en el significatiu paper de Catarina Dentoler -, i seguint per Evelyn Arévalo, Tilda Espluga, Pere Eugeni Font, Miquel Gelabert, Xavi Sáez, Blai Llopis i Xavier Ripoll. Pep Tosar hi intervé fent de Txèkhov, l’autor que dialoga amb el públic i l’ajuda a enfocar la mirada. Sense oblidar la música original composta i interpretada per la pianista Elisabet Raspall, i els extraordinaris ninots de paper de diari de Mim Juncà.

Segons Tosar, Qui bones obres farà és també una elegia a un espectador desaparegut. L’obra demana un espectador amb una sensibilitat especial disposat a contemplar, a reflexionar a partir d’una proposta concebuda sense trampes, amb molta poesia i molt pòsit d’experiències humanes amb què l’espectador s’hi pot sentir identificat, perquè no ens parla del «particular, sinó de l’Humà, així en majúscula.»

________

Qui bones obres farà / Teatre Nacional de Catalunya (Plaça de les Arts, 1) / Direcció de Pep Tosar / A partir de L’hort dels cirerers d’Anton Txèkhov / 3 hores / Fins el 12 de juny / De 11,5 a 23 euros / www.tnc.cat

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES