Sebastià Portell / @sportellclar
No sempre hem estat un país que reconeix així com toca —això és, en vida— la tasca dels seus escriptors. Sovint, aquells més reconeguts i homenatjats no són gaire més que aquells que aconsegueixen fer més soroll als mitjans a partir d’extravagàncies i personatges difícils de creure. És indiscutible que una paella té potència però mai no aconseguirà emular el so del plateret. Per sort, però, això no és el que ha passat amb l’escriptora mallorquina Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946), que acaba de rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium, i de qui acaba d’aparèixer reeditada Estudi en lila (La Magrana).
La novel·la, que pertany al gènere negre o policíac, és la primera de tota la sèrie que creà l’autora amb la investigadora Lònia Guiu com a protagonista. Es tracta d’un personatge que aparegué per primera vegada al volum Negra i consentida (1983), del col·lectiu Ofèlia Dracs, al qual pertanyia l’autora, i que ens ha regalat algunes de les millors obres de la seva producció, com Antípodes (1988) o El sol que fa l’ànec (1994).
L’argument, com a la majoria de novel·les del gènere, sembla senzill, però es va complicant: Lònia Guiu és el tipus d’investigadora que, en el ple dels anys vuitanta, rep clientes d’aspecte exuberant, venedores d’antiguitats i d’art que l’atraquen amb frases com «necessito que em trobi tres homes.» A partir d’aquí el lector presencia, en un viatge trepidant, de ritme brutal, amb altes dosis d’ironia i amb un llenguatge ric i meritòriament espontani, que va des de trames de tràfic d’obres d’art, d’armes i de drogues —tot per demostrar—, o històries d’amors passionals, despits i enveges dels que no s’arriba a treure l’aigua clara fins al final.
No debades, Lònia Guiu respon les preguntes que es proposa precisament perquè sap, amb un sentit de l’humor impagable, que d’entrada no les pot respondre: «Una detectiva que no sap fer fotos només és mitja detectiva. I una detectiva que no distingeix un dos cavalls d’un porsche també. I una detectiva que té pànic a les armes, també. O sigui que no quedava res en mi de detectiva. Perquè una detectiva que li agafa la depre quan ha de passar hores esperant no és una detectiva, és una pardala assolellada.»
Si és cert que vivim malauradament en un món d’homes, al 1985, que és quan va aparèixer la novel·la, la cosa encara devia estar pitjor. I aquesta és una idea que sobrevola la trama, inclòs el títol, de dalt a baix. Lònia Guiu és una dona en un àmbit dominat per la força bruta, la testosterona i la corrupció més mascles, i això fa que s’arribi a generar un personatge propi, de dona col·leccionista de pintallavis, vegetariana, que això no obstant es qüestiona constantment, fins i tot el nom.
Cal fer una esment especial a la llengua que Maria-Antònia Oliver regala al lector en aquesta i en totes les seves novel·les: un català de Mallorca ple de dialectalismes, però no inclosos al text en forma de trencaclosques forçat sinó amb l’espontaneïtat d’aquell que té el que Jaume Vidal Alcover anomenava «sentit de la llengua». Una manera d’escriure que a voltes esdevé un personatge més, un baix continu que s’agraeix, a la que l’autora ja ens havia acostumat amb obres com la primerenca i salada Cròniques d’un mig estiu (1970) o el recull de contes Colors de mar (2007).
Així mateix, i més enllà de l’argument però sí en relació als personatges que vertebren aquesta novel·la, cal remarcar el pes del feminisme i del compromís social d’Oliver, que va traient el cap de tant en tant, de manera també molt orgànica. Estudi en lila és, en efecte, una novel·la escrita des de la consciència de gènere i en uns temps complicats per al gènere, en què moltes dones pensaven que la igualtat era dur pantalons i fumar. L’autora ens presenta, doncs, dones poderoses per fora però sobretot per dins, autèntiques heroïnes morals com les que també podem trobar a la cèlebre Joana E. (1992, Premi Prudenci Bertrana) i a la tel·lúrica Amor de cans (1995, Premi Ciutat de Palma de novel·la).
El mateix ocorre amb el compromís social i nacional, que també ha estat una constant en la trajectòria vital de l’escriptora, des de les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972), en què els valors tradicionals trontollen al so de la grua i la simbomba, o a Tallats de lluna (2000), un cant a la llibertat sexual. Però mentiríem si diguéssim que Estudi en lila és només un bon argument focalitzat en el punt de vista de la dona.
Ens trobam davant una novel·la també perfectament construïda, que llisca de manera orgànica però que inclou, aquí i allà, diverses regressions temporals i mentals que ens recorden, a partir de tècniques com la del flux de consciència, l’encomiable tasca d’Oliver com a traductora al català d’obres woolfianes com Orlando (1985), Els anys (1988) o Les ones (1989). També ens la recorda la cura pel detall que ofereixen alguns passatges de la novel·la, en què destaquen especialment les descripcions de personatges, el seu aspecte i la seva personalitat. O bé el tractament efervescent i hilarant dels diàlegs entre personatges, que en més d’una ocasió roben un somriure —o una riallada, directament— al lector, fruit segurament de la tasca d’Oliver com a guionista.
No dedicarem, doncs, més paraules per a reivindicar la figura d’una de les autores imprescindibles de la literatura catalana contemporània i del segle XX com és Maria-Antònia Oliver. N’hi haurà prou amb remetre tots els encuriosits a obres com aquest Estudi en lila, recuperat per La Magrana en un moment tan oportú com celebrat. Novel·la negra que, de tan bona i de tan dona, lileja.
