Marin Sorescu, el poeta que omplia estadis

Lleonard Muntaner reedita ‘Per entre els dies’, la poesia del romanès Marin Sorescu després de l’èxit de crítica i lectors
Per entre els dies Marin Sorescu

Sebastià Portell / @sportellclar


Diu el tòpic que hi ha traduccions que engrandeixen una llengua. Que el fet de tenir certes obres o certs autors parlant en un idioma fa que aquest sigui més ric, que tengui més correspondències, que demostri que és també una eina vàlida per a la literatura universal. Si això és cert, no hi ha cap dubte que l’arribada del poeta romanès Marin Sorescu (Bulzești, 1936 – Bucarest, 1996) al català, gràcies a la traducció de l’antologia Per entre els dies (Lleonard Muntaner, 2016) a càrrec de Corina Oproae i Xavier Montoliu Pauli, n’és un bon exponent.

Certament, l’aparició d’aquest llibre ha estat un autèntic esdeveniment al nostre panorama literari: publicat en primer lloc l’any 2013, el volum no només ha fet via mitjançant presentacions i recitals de tota mena i per tot el territori, o rebent prestigiosos guardons com el Premi Cavall Verd Rafel Jaume de traducció 2014, atorgat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, o el Premi Marin Sorescu 2014, concedit pel municipi de Craiova, sinó que torna, enguany, en una reedició a la ja mítica col·lecció La Fosca, de Lleonard Muntaner Editor, amb un text revisat, ampliat amb vint-i-quatre poemes i acompanyat d’un pròleg del també poeta i traductor Francesc Parcerisas. Però quina és la clau de l’èxit d’aquest recull, que sembla arribar a tot tipus de públics i provoca tants respectes i admiracions?

Una dada que ens alerta ja d’aquest fenomen es troba a la mateixa biografia de l’autor: Sorescu omplia estadis de futbol per acollir els assistents als seus recitals de poesia. “Les cadires són molt receptives / a la poesia / si saps com col·locar-les.” Una poesia que és, en efecte, a l’abast de la cultura popular, gràcies a la ironia i al llenguatge plaer que conté, però que també dialoga amb els grans, i ho fa no com un tribut o un homenatge, sinó des de la conversa de tu a tu amb una total comoditat. Són nombrosos els referents que passen, de manera més o menys directa, per les pàgines d’aquesta antologia, que aplega sobretot els primers reculls d’aquest singular autor i també el seu últim llibre: apel·lacions directes a Shakespeare, Dante, Sèneca o als mites de Don Joan i el Quixot, però també nombroses referències bíbliques —els llibres del Gènesi o de l’Apocalipsi, les Benaurances, Jesús caminant damunt les aigües…—, a la mitologia clàssica —Ulisses o Caront— o bé pictòriques. No debades, Parcerisas ja ens adverteix al pròleg, força útil per comprendre la figura polièdrica i sense cap mania de Sorescu, que el poeta havia volgut ser, en primera instància, pintor: per això ens parla també de Rembdrandt, de Bruegel o de Van Gogh.

La grandesa de tots aquests referents, però, no és de cap manera un impediment per tal que el lector es faci seus tots i cadascun dels versos de Sorescu. Com dèiem, el llenguatge que empra l’autor és d’una depuració remarcable, i compta amb aquell to planer que alguns dirien que es senzillesa i en què altres sabran trobar hores i hores de treball i revisions. Ens recorda, en aquest sentit, l’essencialitat de la producció de Francesc Garriga, poesia majúscula escrita en minúscules i amb les paraules justes, o els poemes sonors i clars de Montserrat Abelló, de qui precisament Montoliu ajudà a confegir la biografia El miracle és viure. Vivències (Ara Llibres, 2015).

Així, al llarg de les més de dues-centes pàgines que aplega el recull, Sorescu reflexiona, amb poemes-ceba de nombroses capes de lectura, sobre temes universals, com la comunitat, Déu, la terra  com a paisatge i espai on habitar o el jo. I és justament entorn del jo que deixa anar perles que sorprenen per la seva autenticitat i el seu caràcter directe: “Totes les coses s’assemblen tant / a mi… // Em fa por.”, ens diu el poeta, que entre ironia i ironia també es sincera i es mostra vulnerable i un xic pertorbat. O també: “Vull fer-me una casa / com més lluny millor de tots els llocs / que conec. // […] Tant de bo pogués bastir-me una casa / com més lluny millor / de mi!”. Sorescu és el poeta que a mesura que escriu, que es pinta en versos, es coneix, s’horroritza i intenta fugir d’ell mateix, “un vianant, / és a dir, un de nosaltres” que acudeix periòdicament a petits suïcidis de l’ànima: “Dins meu hi havia vint generacions / com a mínim / i avui al matí, no sé per quin motiu, / potser perquè la finestra era oberta, / un s’ha tirat pel pis de dalt”. I, sobre l’ànima, també, una de les millors ditades de mel de tota l’antologia, que de fet dóna nom al recull: “Tan sols de la meva ànima / no en sé res, / l’ànima que se m’escapa sempre / per entre els dies, / com una pastilla de sabó / al bany”.

Ja ho diu Sorescu en un altre dels poemes: “No tinc temps per a respostes, / just en tinc per fer preguntes”, i per això a estones també es presenta davant ell mateix com un total desconegut. Igual que contempla, amb estupefacció, la decadència a que està sumida la humanitat —“Qui va construir el món / en una terra que s’enfonsa?”—, que castiga amb la profecia bíblica del seu vers: “I al final, / treta de polleguera, / la terra s’obrirà. / Ho endraparà tot amb gana / i s’eixugarà la boca / amb els homes transformats / en tovallons”. Una humanitat que, malgrat llegir-lo, malgrat escoltar-lo, sovint descansa en l’esnobisme o directament no l’entén: “Tossiu, / amb veu aguda, afònica, rovellada, / amb pauses, amb accessos, sec, pigat, / com si vocalitzéssiu, com a cal metge, / tossiu!”.

També és, en efecte, molt interessant el diàleg que l’autor manté amb Déu, una presència molt forta en un país com Romania, que malgrat ésser laic compta amb un nombre molt elevat de creients i practicants: “Déu és sord, / i quan em cal dir-li alguna cosa, / ho escric en un full de paper”. Entre la blasfèmia i la mística, entre la quotidianitat que impregna pràcticament tota la seva obra i la glòria d’allò que és universal i perdurable com la mort: “Als morts, / l’eternitat els sembla / més llarga / perquè no els és permès / fumar”. I és que fins i tot en els poemes sobre la mort, i especialment sobre la pròpia mort, Sorescu es permet altes dosis d’ironia i humor: “Em poso de cara / a la paret / i dic als amics / entristits: / torno de seguida”.

Marin Sorescu i la seva antologia Per entre els dies, que s’escola lenta i decidida entre els lectors com l’ànima del poeta al bany, talment una pastilla de sabó, és un autèntic monument a la nostra llengua, que efectivament s’eixampla gràcies a la traducció d’Orpoae i Montoliu, i és també una fantàstica notícia per la literatura del país. Brindem perquè arribi el dia en què, justament gràcies a petits triomfs com aquest, els nostres poetes puguin omplir estadis d’amants de la poesia: haurem fet, o ho semblarà, si més no, un món millor.

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES