El febrer de 1976, després d’una manifestació antifranquista a Barcelona, un escamot de l’extrema dreta apallissa la Jana Martí, fins a deixar-la per morta. Malgrat la violència de l’agressió, la jove sobreviu. No li ha vist la cara, però té la certesa de qui ha estat el responsable de l’agressió, tot i que no s’atreveix a denunciar-lo. Jana Martí decideix marxar a l’estranger i començar de nou. Les seqüeles de l’agressió -físiques i psicològiques- l’acompanyaran en aquesta fugida durant anys. Més de trenta anys més tard, quan torna, un fet circumstancial farà que els seus malsons surtin a la llum. Odis, rancúnies i misèries. Però, sobretot set de venjança. La puta d’oros (Editorial Gregal) és la primera novel·la de la historiadora Elena Torres Girbau. Com el bon arròs, el gènere negre demostra sempre ser una excel·lent base per a múltiples plats. En la seva opera prima, Torres desafia el silenci que durant anys ha regnat sobre la Transició espanyola. Ho fa sense escarafalls, donant veu a totes les parts en una novel·la de personatges amb una forta implicació ideològica, on els escenaris -Llançà, Barcelona, Calafell- esdevenen passat, present i futur per a la víctima d’aquesta història.
Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus
L’atac a la Jana, la protagonista de La puta d’oros, es produeix durant les manifestacions de febrer de 1976, sota el lema “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, després de la mort de Franco, i prohibides pel Govern Civil. Es vivia un moment polític i social molt convuls.
L’ambient general era de molta crispació. No hem d’oblidar que en el mes de setembre del 1975, un parell de mesos abans que morís el dictador, es van ordenar les darreres penes de mort i, malgrat les pressions internacionals i les mobilitzacions al carrer, es van executar cinc militants antifranquistes. Aquella va ser la declaració d’intencions d’un govern que, malgrat la mort de Franco, estava decidit a seguir remenant les cireres. De cap manera volia perdre el control, estaven convençuts que estava tot lligat i molt ben lligat. Tanmateix les forces antifranquistes esperaven esperançades una evolució cap a una societat democràtica que deixés enrere els horrors patits tants anys. Van resultar uns anys molt complicats i amb una violència d’ambdós extrems que, malauradament, va deixar un balanç de quasi bé 600 morts de finals de l’any 1975 fins el 1982 quan el PSOE va guanyar les eleccions. Aquest era l’escenari que m’interessava mostrar a la novel.la, analitzar què va passar i per què. Buscar les arrels de tanta ràbia i tan odi i conèixer quines eren les seqüeles que deixaven i repercutien en el present.
S’atribueix l’atac a un escamot de l’extrema dreta, els guerrillers de Cristo Rey, els cadells de Fuerza Nueva. Quin és el paper que juga l’extrema dreta durant la transició?
L’extrema dreta es presentava a través de grupuscles que s’organitzaven sota diverses sigles, però amb una mateixa intencionalitat: desestabilitzar l’incipient democràcia i combatre la violència d’ETA amb més violència. Potser, de totes aquestes formacions, la més mediàtica va ser Fuerza Nueva, on s’enquadraven gent molt vinculada al règim anterior, i que va utilitzar dues vies d’actuació. Per una banda, l’any 1976 es van constituir en una associació política que pretenia aglutinar els vots de l’extrema dreta, però que a les eleccions del 1977 va trobar molt poc suport. Per l’altra, la violència al carrer a través dels seus cadells, els “Guerrilleros de Cristo Rey”, no només ajudats, també orquestrats i finançats pels sectors més reaccionaris del postfranquisme. No eren únicament pallisses, no tenien cap problema si havien d’assassinar qui fos. Recordem els cassos de la matança d’Atocha de 1977, l’assassinat de gent de l’entorn etarra, sindicalistes abertzales… Tampoc seria de justícia ometre les víctimes del terrorisme d’ETA. Uns altres ideals, una altra concepció del mapa polític però amb el mateix accent: violència pura.
Com podem veure en la novel·la, en aquella època massa gent amb càrrec -policies, fiscals, jutges- no volien que canviessin gaire les coses. ¿Encara se’n poden trobar gaires avui en dia?
Actualment, a Espanya no hi ha un partit declaradament d’extrema dreta que tingui prou força per presentar batalla a les urnes com hi ha en d’altres països europeus, tal i com ha passat a Àustria on quasi bé guanya el Partit per la Llibertat. Hem de pensar que el franquisme, malgrat que es veu com un bloc no va ser-ho mai. Hi havia un munt de “famílies” que pressionaven per tenir el control. L’Opus Dei, la Falange, els catolicistes, els monàrquics, els joancarlistes… Tantes discrepàncies i personalismes van fraccionar la dreta més reaccionària i podem dir que han quedat els nostàlgics: fills i nets de gent destacada aleshores i que, avui en dia, s’han afiliat al PP i conformen l’ala més extremista del partit. I no són pocs. La globalització és un bon caldo de cultiu per revifar velles reivindicacions, i d’aquí el ressorgiment de l’extrema dreta en tants països no tan lluny de casa nostra.
En aquell període hi trobem de tot. Els que lluiten per canviar les coses, els que malden perquè tot continuï igual, i també els que fan com que la cosa no va amb ells.
La novel·la, tot i començar amb un fet terrible que passa el febrer de 1976, ens trasllada a l’actualitat. Per a mi era important fer-ho així, perquè és avui quan podem parlar amb la perspectiva necessària d’aquell període polític, ja que han passat 34 anys de la fi de la Transició. En primer lloc, hem de tenir present que el franquisme no va acabar per un alçament, per un cop d’estat; el franquisme va morir de vell el dia 21 de novembre de l’any 1975. Les guerres intestines entre aquelles famílies de les que parlàvem abans es van agreujar i aquells mesos es va jugar molt fort. Malgrat que uns i altres van haver de claudicar molt, no ho van fer per les aspiracions del poble, que no hi pintava res. Tant se’ls hi feien, les mobilitzacions al carrer. Si un cas, claudicarien per les pressions internacionals de les grans potències. Espanya en aquell moment ja era un destí turístic i convenia fer un pas endavant.
Entenc…
Va ser als despatxos on es va decidir el futur del país i del poble, a qui es va reprimir amb una brutalitat extrema, i que va haver d’acceptar que -volgués o no- de les seves reivindicacions se’n farien pedaços i tindrien un país que no era el que esperaven. Que caldria seguir lluitant. Hi havia moltes ferides obertes, encara quedava molta gent que havia viscut la guerra i l’havia perdut, i ningú els compensava de tantes penúries, de tantes desgràcies. Ni tan sols, hi havia un cert acte de constricció. Res. Hi havia molta por, i per por un pot arribar a fer de tot. També callar i mirar cap una altra banda.I també hi havia els vencedors que veien com gran part dels seus privilegis s’esvaïen i que ells, que havien lluitat contra el comunisme, havien d’empassar-se que el mes d’abril del 1977 es legalitzés el PCE.
La Jana acumula cicatrius físiques i psicològiques. Se n’ha parlat prou de les víctimes de la Transició?
Diuen els entesos que hi ha molta literatura que ha parlat i parla de la Guerra Civil, de la postguerra, de la Transició… Que existeix una certa saturació i que hem de parlar del present. A mi, contràriament a aquestes opinions, em fa l’efecte que mai és massa quan es parla d’un període que tenim a la cantonada de la nostra història; quan encara hi ha gent gran amb memòria que s’esgarrifa veient l’èxode d’uns refugiats a qui no vol ningú, perquè ells tampoc van trobar refugi quan van fugir; quan encara hi ha gent que, segons en quin moment de rebombori polític, emmagatzema menjar per por a què vinguin èpoques de racionament. Els nostres joves han de saber que, als avis que han conegut, la guerra els hi va prendre la seva infantesa i els hi va marcar la vida sencera.
Hem de reivindicar la nostra història, no només la que ens convé; sigui del color que sigui, més enllà de banderes i ideologies.
El procés de documentació de La puta d’oros em va ensenyar que no hi ha dues víctimes iguals, com no hi ha dues persones idèntiques. Hi ha víctimes que necessiten parlar de la seva tragèdia, d’altres que no en diuen ni una paraula; alguns troben consol en associacions, l’únic lloc on els hi sembla que els entenen. Altres no ho superen mai més i viuen un infern. La recuperació d’un fet traumàtic mereix l’elaboració d’un procés de dol dirigit per professionals i amb el suport de la gent més propera a la víctima. Però tot i així, no se sap mai si serà capaç de deixar-ho enrere.
Vaja…
Per tot plegat, vaig considerar que la història de la que hem parlat ens havia d’arribar a través de la veu d’una víctima de la violència que, en definitiva, volia denunciar. Que fos ella qui ens mostrés les seves preocupacions, els seus malsons, les seves necessitats, les preguntes que es feia. I si en el seu camí es trobava amb gent que com ella havia patit tant, entendre cadascun dels diferents punts de vista.
S’ha mitificat el període de la Transició?
Mitificar-lo, no. Analitzar i fer-ne una crítica constructiva, per suposat. Ja seria hora. Segons el meu punt de vista, la Transició no va acontentar a la gran majoria de la gent. Però entenc que el mapa polític era molt i molt complex, que els agents negociadors es van trobar amb un tauler que podia acabar sent una bomba de rellotgeria, i estic convençuda que aquells dies ens hi vam jugar molt.
Ets historiadora de formació. Quin és el pes que ha de tenir la Història a l’hora de novel·lar-la?
A mi particularment la Història m’interessa molt, sento fascinació pel període que comprèn els finals del segle XIX i tot el XX. Així que a l’hora de posar-me a treballar no em puc sostreure a aquesta predilecció. Com a historiadora hauria d’aixecar acta dels fets reals, com a novel·lista em documento i faig ficció. Sóc respectuosa amb els esdeveniments i no m’acaben de convèncer les ucronies, però això és una opinió molt personal. L’escriptor pot jugar a fer i desfer, mentre sigui versemblant.
En molts aspectes, La puta d’oros és també una novel·la d’oportunitats tardanes…
En una novel.la com La puta d’oros, on hi ha molts personatges amb personalitats molt marcades, on s’ha treballat molt la seva psicologia, un dels reptes més grans era que fossin coherents de principi a final. És curiós però demanem als nostres protagonistes una coherència que, a voltes, nosaltres com a persones, no tenim. Per a mi era fonamental veure la seva evolució, com a través de les circumstàncies que els hi arriben prenen determinacions que els hi poden canviar la vida de forma radical. Som supervivents per naturalesa i, tot i que de vegades ens donem per vençuts, hi ha un moment que ens veiem obligats a posar-nos les piles i tirar endavant. Alguns ho aconsegueixen, d’altres es queden pel camí.
És la primera novel·la d’una autora que assegura no tenir una predilecció especial pel gènere negre. Què és el que t’ha seduït del gènere?
La puta d’oros va ser concebuda amb voluntat de denúncia, i va néixer negra. És el gènere que millor s’adapta a l’hora de posar en evidència les diferències, les contradiccions socials i amb el que pots retratar la realitat més crua. Com a lectora llegeixo molt gènere negre però també novel·la històrica, narrativa contemporània. Sóc una lectora voraç.
L’any 2009 fundes, amb altres escriptores, el col·lectiu Bruixes de Tinta. Quin és el vostre objectiu?
L’objectiu fonamental era el de la divulgació literària. Afortunadament, Calafell Ràdio va interessar-se pel nostre projecte, i durant dos anys i mig vam tenir un programa d’una hora de duració en directe en el que parlàvem d’escriptors, de llibres; ens fèiem ressò de l’actualitat literària; informàvem dels concursos que es convocaven de relats, microrelats, novel·la… incentivàvem la utilització de les biblioteques que fan una bona feina. Va ser una època fabulosa i encara que avui no estem en antena, el col·lectiu manté viva una pàgina que pretén seguir amb la tasca de divulgació, tot i que no ens hi dediquem tant com voldríem. Totes tenim feina i és difícil dedicar-hi les hores que es mereixeria.
Quins nous projectes tens en marxa?
Actualment estic en plena feinada de promoció de La puta d’oros i no puc treballar tan com voldria. Em costa molt acomiadar-me d’uns personatges dels quals encara en parlo quasi a diari. Per involucrar-me en la nova novel.la necessito prendre distància i encara no estic preparada. Tot i així, la idea ja està del tot perfilada, els personatges ja tenen nom i personalitat pròpia i frisen per saltar a la pantalla de l’ordinador. O molt m’equivoco, o aquesta també naixerà completament negra. I jo, encantada de la vida.
