Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’any passat es va celebrar el centenari d’Arthur Miller i encara deuen durar les commemoracions: al Goya fan una obra seva no gaire coneguda, El preu, i al Teatre Grec Les bruixes de Salem. Miller té una grapa especial que fa que les seves obres, fins i tot les considerades menors, sempre ens commoguin, àdhuc en les posades en escena menys ambicioses. La versió del Grec és correcta, reeixida, però no pas inoblidable. M’hi sobren les referències a la cacera de bruixes americana dels cinquanta, la majoria de persones interessades en el fet teatral ja sabem de què va.
L’obra l’ha dirigida Andrés Lima, el d’Animalario, i compta amb un repartiment atractiu, però poc cohesionat o és que potser ja s’ha perdut el costum d’endegar obres amb tants personatges a l’escenari. Patim un empatx de monòlegs, diòlegs i triòlegs, quatre gats a l’escenari són un luxe i un risc. Tot és molt car i complex. La dicció dels actors és massa cockney barceloní en alguns casos, irregular en el conjunt; em pensava que aquest era un defecte generalitzat però en llocs com el Maldà o el Tantarantana m’he trobat amb actors joves i poc coneguts amb accents impecables. Potser falta treball en el tema de la dicció en alguns nivells o potser és que no sembla important el tema avui.
Malgrat tot això i l’opció escenogràfica i de vestuari triada, una mena de modernitat intemporal i una mica estripada, l’obra es veu amb emoció i ens remet a un tema universal, ancestral i recurrent: les histèries col·lectives fomentades per la por generalitzada, les misèries de la convivència, l’enveja o la malícia, i que resulten inexplicables quan es contemplen des de la perspectiva del temps passat. Aquí hi ha la religió pel mig però el tema ha florit malèvolament en contextos laics i d’ideologies atees. En moltes tragèdies col·lectives hi ha un moment crític en el qual qualsevol espurna pot encendre un foc difícil d’apagar, que acaba fins i tot amb els fills de les revolucions.
Les bruixes de Salem es va passar per la televisió l’any 1965 i més endavant, el 1973, se’n va fer una altra versió. De l’obra del 65, dirigida per Pedro Amali López, recordava molt bé a la inquietant Gemma Cuervo, en el paper de la turmentada i malèvola Abigail, una víctima convertida en botxí, de fet. El seu paper respon a una llicència de l’autor, que va augmentar l’edat de la protagonista real dels fets, una nena, per tal d’arrodonir l’argument. Una de les poques llicències que l’autor es va permetre ja que els fets reals són com s’expliquen i encara molt pitjors. També recordava la inoblidable Nélida Quiroga fent de la bonhomiosa i coherent Rebecca Nurse, en la versió del Grec interpretada per Carme Sansa, personatge que crec que s’ha potenciat poc en aquesta ocasió.
En el teatre és recurrent fer paral·lelismes amb el present i amb algunes coses que passen, de moment sense que ningú no corri el risc de ser assotat, penjat o cremat per alguna denúncia absurda, però el fet és que l’ésser humà és com és i mai no estem vacunats del tot en contra de la ximpleria perillosa ni de la por irracional. Començar a parlar alegrament i sense base seriosa sobre bruixots i bruixeries fa que, al capdavall, tot funcioni com si realment existissin.
_________
Les bruixes de Salem / Teatre Grec (Passeig Santa Madrona, 36) / Text d’Arthur Miller / Direcció d’Andrés Lima / Traducció d’Eduardo Mendoza / 150 minuts / Fins el 5 de juliol de 2016 / De 18 a 30 euros / www.lameva.barcelona.cat
