Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La relació entre Salieri i Mozart no va ser tan tensa com mostrava la pel·lícula de Milos Forman Amadeus, encara que aquest film va ser tan reeixit, que molts han cregut que la llegenda entre els dos compositors va passar en realitat. Qui va fer aquell guió va ser el britànic Peter Shaffer, a partir d’una obra de teatre que ell mateix va escriure, però no va ser Shaffer el primer que va inventar-se una història d’amor-odi entre Mozart i Salieri. El 1830 Aleksandr Puixkin va escriure un text breu en el que fantasiejava amb la idea que Salieri enverinava Mozart, i d’aquesta obra en va fer, l’any 1897, una òpera Nikolai Rimski-Korsakov. El fet és que encara que no hi ha fonaments històrics per creure aquesta llegenda, el mite resulta tan apassionant que és difícil no donar-li corda.
Seduïts per aquesta relació fictícia, la companyia sevillana Producciones Imperdibles porta al Versus Teatre la versió que ha escrit i dirigeix José María Roca. En ella, tenim Mozart (Álex Peña) i Salieri (Javier Castro) cara a cara en una mena de purgatori, una avantsala de on els enemics han de resoldre els seus comptes pendents abans de passar a la vida eterna. Entre ells, un parell de taules al costat de les quals quatre pantalles ens mostren primera plànols dels actors. Durant seixanta minuts, els compositors es creuen retrets i acusacions. Es tracta d’una única escena nodrida pel diàleg, la música i les capacitats interpretatives dels actors, tres pilars fonamentals que, malauradament, no són prou ferms.
Trobo que posar les pantalles laterals on veiem els primer plànols dels actors no és una bona idea. No ho és per dues raons: la primera és que a l’actor Álex Peña no me’l crec en cap moment. No veig en ell a Mozart, sinó a un home mal assegut en la cadira d’una taberna, rient-se de tot, com si res l’importés. Els seus gestos no ajuden a pensar en Mozart, sobretot perquè aquesta actitud una mica passota del personatge sembla contradictòria amb el que la tradició ens ha mostrat del compositor. Per altra banda, Javier Castro, Salieri, exagera massa la gestualitat facial. Al principi ens sedueix ràpidament amb la seva tasca, però a mesura que passen els minuts, es va caient en l’abús. Es nota que Castro s’ha inspirat molt en la interpretació de Fahrid Murray Abraham a l’Amadeus de Milos Forman i segurament la idea de les pantalles és deutora dels primers plànols que Forman fa de Salieri a la pel·lícula. Ara bé, una cosa són uns primers plànols puntuals en un film de gairebé tres hores i una altra són seixanta minuts mirant un primer plànol. El problema és que Castro vol donar-ho tot en la gestualitat facial, vol lluir-se, i hi ha moments en què posa cares més aviat ridícules. A més, el gran esforç de Castro contrasta amb el passotisme del personatge que interpreta Peña. El desequilibri interpretatiu és clar.
El director aposta per introduir algunes peces musicals, però es nota massa la intenció dramàtica: mentre sona la música, els actors no parlen, només miren a la càmera i posen cares. I quan la música marxa ho fa sense elegància, de manera abrupta. Finalment el text, tot i que no es fa pesat, no aporta cap novetat respecte a la pel·lícula de Forman excepte en la part final. Hi ha bones intencions, però el resultat no acaba de ser reeixit per algunes mancances, alguns excessos i una mala caracterització d’un dels personatges.
_________
Mozart vs Salieri / Versus Teatre (Castillejos, 179) / Text i direcció de José María Roca / 60 minuts / 20 euros / www.versusteatre.com
