Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La coneguda obra de Yasmina Reza, Art, considerada ja un clàssic modern i que ha tingut un munt de versions a tot el món, torna als escenaris, en aquest cas al Teatre Goya, dirigida per Miquel Górriz i amb un repartiment de categoria: Orella, Arquillué i Villanueva. L’argument és molt conegut i té com a punt de partida l’adquisició d’un quadre pintat de blanc, a preu d’or, per part d’un dels personatges. Tres amics de fa anys que es troben sovint per sopar o anar al cinema s’embrancaran a partir d’aquest fet en un munt de divagacions diverses, que acabaran per incidir en la seva relació.
Art es va estrenar l’any 1994, s’ha traduït a més de trenta llengües i el text en català és obra d’un altre gran home de teatre, Jordi Galceran. És la segona vegada que l’obra, que ha passat de forma puntual pel festival Temporada Alta de Girona, es presenta en la nostra llengua, després que el 2011 ho fes al Teatre Apolo. Els anys passen i els textos ofereixen noves lectures, fa més de vint anys des que aquest text va pujar als escenaris i coses com la visió que tenim avui d’això que en diuen art contemporani és diferent i menys sacralitzada que la de fa anys.
La direcció de Miquel Gorriz n’accentua la comicitat, els trets grotescos de la conversa entre aquests tres amics, tan diferents, que també han canviat al llarg dels anys que fa que es coneixen. Precisament el director artístic del Goya, Josep Maria Pou, va interpretar un dels personatges l’any 1998, amb Flotats i Carlos Hipólito. En aquella versió els personatges anaven vestits de blanc, com el quadre, i ha estat habitual utilitzar aquest recurs en d’altres muntatges però aquí s’ha optat, amb encert, per mostrar-nos els protagonistes com a gent normal i propera, vestida de forma convencional.
Yasmina Reza ha fet moltes més coses, no sempre hem tingut l’ocasió de seguir la seva polièdrica trajectòria. De fet, a banda d’Art, i també gràcies al cinema, hem conegut Un deu salvatge. S’ha representat en més d’una ocasió Una comèdia espanyola, tot i que no és una obra tan coneguda com Art, malgrat haver-se fet així mateix en cinema, amb Carmen Maura i dirigida per la mateixa Reza. L’autora ha manifestat en més d’una ocasió, fent referència a l’èxit aconseguit per Art, que no sempre l’èxit vol dir qualitat i que tot és relatiu.
Però el cert és que l’obra, tot i semblar intranscendent, segons com s’interpreti, té grapa i possibilita el lluïment dels actors, per això exigeix actors de pes. Molts temes convergeixen en les converses i les discussions d’aquests tres amics, el quadre és el catalitzador que propicia que es diguin les veritats, sempre tan espinoses, i que emergeixin les seves pors i les seves febleses. Les relacions humanes es reflecteixen en el text com en un mirall estrafet i coses com ara la incomunicació o la por a la solitud s’evidencien en mig d’un humor intel·ligent que fa que el públic rigui de forma espontània amb frases que dites d’una altra manera gairebé ens farien plorar, com li passa al personatge que interpreta Arquillué.
Un tema que sembla, d’entrada, el principal, l’estafa comercial que representa, en gran part, l’art contemporani, queda al capdavall relegat a un segon pla. O potser no, ja que la mateixa visió del quadre i de la seva blancor, evoluciona al llarg de l’obra. El quadre té tant de sentit o tanta manca de sentit com aquesta relació d’amistat feble en el fons però sòlida en la seva durada i que, al capdavall, intuïm que no es trencarà ni canviarà de forma substancial, després d’haver entomat crítiques, prejudicis i mal rotllo, de la mateixa manera que la profanació de la blancor s’esborrarà amb facilitat amb aigua i sabó.
L’escenografia, de Jon Berrondo, és ajustada, senzilla, minimalista, però, com el quadre, té el seu sentit. El treball del text juga amb els silencis, els tons, la intenció de les frases i els gestos i ganyotes dels actors, cosa que fa molt recomanable poder veure’ls una mica de prop, si és possible, car altrament es poden perdre un munt de matisos imprescindibles. El treball dels tres actors és impecable, cadascun en el seu paper. Orella ja ha demostrat a bastament que és un molt bon actor de teatre, més enllà de la seva popularitat assolida en treballs televisius, com és el cas també d’Arquillué i Villanueva.
Pere Arquillué ens sorprèn darrerament amb interpretacions que l’allunyen força del clixé fomentat per alguns papers a la televisió, d’home dur i una mica despietat. Aquí ens commou i diverteix a causa de la seva bonhomia i de la seva sensibilitat lligada a una certa immaduresa. Pel que fa a Villanueva, en ocasions li han donat papers que no li anaven del tot bé o que contradeien el seu aspecte, més fràgil que el de la resta, però aquí resulta magnífic en la pell d’aquest dermatòleg amb aficions a l’art modern, fins el punt d’haver pagat un munt de diners per aquest quadre blanc, tan desconcertant però, això sí, obra d’un pintor cotitzat, ja que, al capdavall, el preu dóna categoria a moltes coses.
Vint anys després de la seva estrena la lectura de l’obra és molt oportuna, se li ha tret transcendència, potser en aparença, i se n’ha fomentat l’humor intel·ligent. Els espectadors ja no som els mateixos que els de finals del segle XX i precisament el valor de la literatura, del teatre, de l’art en general, és que tot es renova amb el temps gràcies a la mirada del present que en el teatre pren encara més volada, car cada representació té el seu valor per ella mateixa. El concepte de què és o no és art varia i en podem trobar milers de definicions. Una obra imprescindible en el context d’una oferta teatral que se’ns presenta, aquesta tardor, molt interessant i variada.
________
Art / Teatre Goya (C/ Joaquín Costa, 68) / Text de Yasmina Reza / Direcció de Miquel Gorriz / Traducció de Jordi Galceran / 90 minuts / Fins el 15 de gener / 24 euros / www.teatregoya.cat
