Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
El Teatre Romea acull, fins l’11 de desembre, una proposta arriscada i estimulant, El filósofo declara, un text del prestigiós escriptor mexicà Juan Villoro. L’obra està dirigida per un altra mexicà, Antonio Castro, i els intèrprets són Mario Gas, Rosa Renom, Ricardo Moya, Meritxell Calvo i Jordí Andújar. En teoria l’obra ens presenta l’enfrontament entre dues persones, dos filòsofs, que es coneixen des de la joventut i que són amics, enemics i contrincants alhora. El text explora les interioritats del món acadèmic i els perills d’una intel·ligència brillant que s’alimenta a ella mateixa, d’una forma narcisista i grotesca.
El protagonista, un excel·lent Mario Gas, al volt del qual giren tots els altres personatges, és un filòsof que s’ha allunyat del món habitual i quotidià, en el qual se sent incòmode i on potser no seria capaç de sobreviure si no fos perquè ha tingut la sort de comptar amb una parella ideal, la qual ha assumit una complicitat aparentment submisa amb ell. Però res no és del tot el que sembla en aquesta història discursiva i brillant, plena de complicitats i miralls estrafets. En el fons els intel·lectuals acostumen a ser bons actors, ja sigui a la tarima de l’aula o, com en aquest cas, a la pròpia llar, asseguts en una cadira de rodes que no necessiten.
L’antagonista d’aquest filòsof, aquest amic i enemic a la vegada que els vindrà a visitar per evocar un món compartit i perdut, ha optat per l’èxit més frívol, ocupa un lloc preeminent en aquesta cobejada acadèmia la qual el protagonista cobeja i rebutja a la vegada. En els seus èxits s’hi compta així mateix el sexual, alumnes devotes de bon veure i fins i tot aventures amb dones de més volada, com ara la mateixa dona del protagonista. Villoro, l’autor, ha explicat en ocasions que va créixer entre filòsofs, entre pensadors, capaços de criticar la societat però no tant de fer autocrítica sobre la seva persona i el seu capteniment.
Estem en un moment estrany pel que fa a la devoció per la filosofia i el pensament, mentre per una banda se la bandeja de determinats currículums, per una altra existeix una mena de moda, no exempta de frivolitat, sobre aquests temes i fins i tot a nivells d’educació bàsica s’endeguen programes educatius destinats a fer pensar. Tan relliscós pot resultar prescindir-ne com convertir-la en un objecte més de consum cultural. Molts aspectes d’aquest tipus estan presents en el rerefons d’un texts dens i divertit a la vegada. L’obra podria haver triat, per al mateix enfrontament entre els filòsofs, a dos professionals d’un camp molt diferent. Com va remarcar en una entrevista Castro, el director, podrien ser dos xefs de cuina, per exemple. La vida pública excessiva no deixa temps per a la reflexió sobre allò que es fa i sempre existeix la necessitat del pensador amagat, capaç de donar forma, sentit i difusió a la pràctica professional.
En el fons tot és teatre, aquestes dues personalitats no són gran cosa, ja que qui cuina el pensament, des de l’anonimat assumit, és la dona del filòsof, aquesta Clara amb el nom de la qual juga el títol. Ella és qui escriu els llibres profunds i fa bullir l’olla i ho fa perquè es diverteix amb aquesta activitat i sent pel seu marit un amor estrany, que pot semblar-nos absurd en els temps que corren. Clara ha optat per la vida, per una vida en la qual el més important és sentir-se estimulada amb aquests diàlegs i discussions que esquitxen la seva convivència, i ha acceptat el seu paper amb lucidesa i sentit de la felicitat. Viure amb el filòsof és un repte estimulant per ella.
Aquests plantejaments m’han evocat escrits de Beauvoir quan explica com va conèixer Sartre i com allò que la va atreure del pensador va ser aquest mateix repte, un repte a la seva pròpia intel·ligència. Sartre i Beauvoir es mencionen de passada, a l’obra, amb ironia. Aquella va ser una relació complicada i difícil però la que se’ns presenta a l’escenari del Romea és una relació feliç, la parella no ha volgut tenir fills, n’han tingut prou amb ells mateixos. Com espectadors de tot plegat irrompen en l’escenari dues persones joves i lúcides, la neboda del filòsof i el seu xofer, aparentment un quillo grotesc però que en realitat és un estudiant de filosofia amb aspiracions. En ells intuïm la possibilitat d’una relació futura diferent a la dels protagonistes. La parella jove filosofa i escriu, però viu al mateix temps en un món real, toca de peus a terra i s’adona de tot aquest joc d’aparences i de dialèctica buida i fascinant.
Els filòsofs són humans tanmateix i fins i tot poden ser humils en la intimitat, el passat els emociona i els enfronta amb allò el que van perdre i en aquest sentit és important la presència d’un personatge invisible, la germana del protagonista que va festejar amb l’antagonista, en un temps irrecuperable. En aquest sentit el desenllaç fa evident que no hi ha res més contundent i letal que un excés de sentimentalisme.
L’obra adopta un to de comèdia paradoxal, desconcerta sovint i es troba a faltar una mica més d’aprofundiment en la figura del segon filòsof, aquest visitant que vol abduir el seu amic vers el reconeixement acadèmic més explícit. Hi ha molta ironia en el rerefons de tot plegat, llibres que es venen però no es llegeixen, un habitatge pagat pels poders públics. Evocarem molts d’aquests personatges que els intel·lectuals de prestigi i, en general, tots els professionals que han aconseguit un reconeixement públic generalitzat, construeixen de cara a la galeria, ni que sigui a la galeria de casa seva. Potser no cal ni ser un professional de prestigi i gairebé tothom, al capdavall, es construeix el seu propi personatge.
L’obra no decau en cap moment, cosa que té molt de mèrit si es medita sobre el fet que l’argument pot semblar planer i que es basa i fonamenta en la paraula. Tots els actors resulten excel·lents en els seus papers. Rosa Renom dona vida a aquest esperit juganer i enamorat que és, a la vegada, part activa i espectadora de l’activitat del seu marit, fa riure i inquieta al mateix temps, ja que ens podem preguntar, de forma convencional, rància i tòpica, on paren aquí el feminisme i la radicalitat.
L’obra gira al volt del personatge que interpreta Mario Gas i ell és qui ens porta per on li sembla i com li sembla, en una actuació impressionant i difícil, irrita i fa riure, diverteix i emociona i, al capdavall, ell clourà l’obra amb la seva declaració final que gairebé ens destorba, car el temps ens ha passat volant escoltant, potser, fins i tot ximpleries amb pretensions de profunditat. Aspecte del tema que la neboda, com aquella criatura que evidencia la nuesa de l’emperador del conte amb la seva sinceritat, desemmascararà en un dels moments més divertits de l’obra. Una proposta estimulant, diferent, que exigeix una certa complicitat del públic, cosa fàcil d’aconseguir quan al públic se’l tracta amb intel·ligència, com és el cas.
___________
El filósofo declara / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) / Text de Juan Villoro / Direcció d’Antonio Castro / Fins l’11 de desembre / 1 hora i 40 minuts / De 17 a 28 euros / www.teatreromea.com
