Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
L’univers familiar, divers i complex, continua força present en el rerefons i els arguments de moltes creacions literàries, teatrals, cinematogràfiques. A La Sra. Oliver ens ensopeguem amb una família aparentment atípica, tot i que potser no tant com ho pot semblar d’entrada. Els tres personatges que trobem en aquesta obra -pare, mare i fill- conformen un univers estrany i singular i al llarg de l’obra ens endinsem en les seves personalitats i les seves relacions. El pare, que es vesteix de dona de forma habitual i està retirat en un asil, malalt, rumbeja mal caràcter i sarcasme a dojo. La mare sembla viure immergida en una despreocupació inquietant i el fill, responsable en aparença, mostra una dependència familiar preocupant i una inestabilitat evident.
El text té una arrencada brillant, humorística, en una visita que el fill fa al pare, però l’humor i la ironia es dissolen ben aviat i ens mostren un rerefons una mica surrealista i força tràgic. La mare, que semblava absent i fa anys que no es veu amb el pare, ressorgirà del passat en el qual hi plana la profunda ombra compartida del suïcidi d’un altre fill. Els elements irònics i tràgics no acaben de lligar i la proposta no troba el to adient però pot ser que la provocació del desconcert dels espectadors sigui intencionada.
L’obra, no del tot rodona pel que fa al text, es beneficia de la gran interpretació dels tres actors. Canut sempre és brillant i efectiu i sap jugar amb tots els matisos del personatge. Lluïsa Malloll és una molt bona actriu amb una llarga trajectòria i que entra a fons en la personalitat d’aquesta mare damunt de la qual els fets semblen, en aparença, relliscar. Dani Arrebola, menys conegut del públic, interpreta de forma magistral aquest fill turmentat, a qui els pares tenen per ximple i que estimen, potser, a la seva manera. No s’acaben d’entendre les reaccions dels personatges, com ara aquest retorn de la mare, amb una escena de sexe que sembla introduïda amb calçador ni com és que el fill i ells mateixos valoren la fortuna d’haver-se conegut sense que n’arribem a saber del tot els motius.
Malgrat les limitacions de la història que fa que no acabem d’entendre les motivacions dels personatges, l’obra, d’una durada adient, vuitanta minuts, se segueix amb interès, compta amb frases brillants i moments reeixits, com ara quan el fill explica a la mare els seus problemes. Hi ha molts temes concentrats en la història, potser un excés, l’eutanàsia, el suïcidi, l’homosexualitat, el transvestisme, el maltractament en les relacions de parella, fins i tot la vida més enllà de la mort, a banda dels complicats llaços familiars que poden unir gent molt diferent amb un estrany afecte irreversible. Tot plegat està tocat de passada, sense un excessiu aprofundiment en res i això fa que la història grinyoli en alguns moments malgrat l’esforç dels actors. Però més enllà d’algunes limitacions és aquesta una altra bona proposta del Tantarantana, un espai de referència en el conjunt teatral de la ciutat, amb un gran coratge a l’hora d’endegar programacions diverses, alternatives i estimulants.
El director i autor del text és Iñaki Garzi i l’obra és una producció conjunta d’Ícaro Teatre i el Tantarantana. Completen l’equip Lola Rise, encarregada del vestuari, Luis Martí, responsable de la il·luminació i Xavi López, autor d’uns arranjaments musicals adients al context i que ajuden a situar les diferents escenes i moments de la història.
________
La sra. Oliver / Teatre Tantarantana (Flors, 22) / Direcció i dramatúrgia de Iñaki Garz / Fins el 30 d’octubre / 80 minuts / Entre 12 i 16 euros / www.tantarantana.com
