Una novel·la que es folla les idees

A ‘El dia que va morir David Bowie’, de Sebastià Portell, un protagonista que s’autodestrueix mira d’acceptar qui és
El dia que va morir david bowie Sebastia Portell def

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena


Fa quasi cinquanta anys, George Steiner es va posicionar ferotgement en contra d’una novel·la eròtica sorgida del capitalisme, i per tant industrial, més preocupada en calcular el nombre de forats i posicions que en treballar el sabor i la olor de la intimitat. Amb el gest s’apropiava, per exemple, a Apollinaire o a Jean Genet, autors simbolistes i profundament francesos, delicats i violents, però en canvi rebutjava al gegantí Marqués de Sade, profundament francès i simbolista com els altres, però bestial, desagradable i gens condescendent.

Què té de bonic i atractiu, el sexe? I què té de brutal i explícit? Aquestes preguntes, que potser trobarien els seus models en els autors beneïts i maleïts per Steiner, juguen un paper transcendental en la primera novel·la de Sebastià Portell, El dia que va morir David Bowie (LaBreu), un tour de force on tan explícits són els dits del jove protagonista, que exploren uns genitals i uns culs amb una excitació sense límit, com els seus pensaments i els seus sentiments, perduts en una crisi econòmica que també és social, cultural, familiar i personal.

Acompanyem al protagonista mentre espera els resultats d’una anàlisi: la pregunta sobre si ha enganxat alguna malaltia de transmissió sexual és paral·lela als dubtes sobre si és capaç d’acceptar, d’admetre, de reconèixer qui és. Qui és, en realitat? Com viu, i per què? Partint d’una prosa íntima i molt suggerent (per mi, el millor de la novel·la), es va desgranant la geografia d’una ciutat, Barcelona, i l’autòpsia d’un esperit, el del protagonista, per construir una novel·la de postures (sexuals i morals), de sons (gemecs i crits) i de silencis (el que uneix/separa una mare i un fill, el de dos amants que es gaudeixen per no tornar-se a veure mai més).

Portell mostra la riquesa, el caos de la vida en la ciutat submergint-se en un magma de tradicions, influències i cites que són divertides i ocurrents. Mostra de la seva ambició és, diguem-ne, començar amb una cita de Roland Barthes (que, per qui vulgui arribar més enllà de les llepades, té múltiples connexions amb la trama) i acabar citant a RuPaul o a Lady Gaga en menys de dues-centes  pàgines. Les relacions mal·leables entre alta cultura i cultura popular són tan versàtils com el protagonista, actiu o passiu segons convingui al plaer; la cultura, sembla dir-nos Portell, no és més que un joc de perspectives, i saber on és el cor i on és el cul dependrà d’on tenim el cap i d’on fiquem el penis.

Alguns jocs de paraules són tant adients (la voluntat de “follar-se les idees”) i algunes formes tan suggerents (el poema de la pàgina 110) que a vegades és difícil saber on acaba el protagonista i on comença Portell. El jove luxuriós i desconcertat, que deambula per la seva pròpia existència, se’m barreja amb l’autor que construeix escenes i personatges i que, de fet, és perfectament conscient de qui és i on és, de manera que es complica l’establir límits entre un i altre. Quasi diria que la prosa és tan potent que s’endu per endavant convencions de tota mena, incloent-ne algunes de literàries. Per altra banda, El dia que va morir David Bowie està articulada al voltant d’una relació materno-filial (barreja d’homosexualitat, religió i culpabilitat) que remet a un model familiar clàssic i que, tot i el to camp, em sembla una mica carrinclona. La meitat urbana, barcelonina i nocturna em convenç molt més que la meitat solar, balear i carca.

No és res, però, que no compensin un ritme vertiginós, un sentit de l’humor saníssim (esperem que duri molt de temps) i una gran facilitat per expressar sentiments i reflexions. Si hi ha un adjectiu que descrivís la novel·la diria “sincera”, però en tot cas una sinceritat postmoderna i juganera, que es diverteix i es menysprea a sí mateixa en una mateixa frase. El dia que va morir David Bowie no és la primera paraula de Sebastià Portell (els seus casi vint-i-cinc anys han estat molt prolífics) però sí que és un primer pas de gegant per construir un món propi imprevisible i molt personal. Una victòria.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES