La joia del teatre: ‘Les noces de Fígaro’ tornen al Lliure

El Lliure celebra 40 anys amb aquesta reposició que sota el vestit de la comèdia d'embolics, exalta la llibertat i l'esperit crític
Fotografia de © Ros Ribas

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

El Teatre Lliure celebra 40 anys amb la reposició de Les noces de Fígaro

Ara fa quaranta anys, el 2 de desembre de 1976, el Teatre Lliure obria les seves portes al local de La Lleialtat, una antiga cooperativa de la Vila de Gràcia. En aquesta mateixa data del 2016, el Lliure de Montjuïc es vesteix de gala per commemorar quaranta anys d’intensa vida teatral amb la reposició de Les noces de Fígaro de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais, probablement una de les obres més emblemàtiques i memorables que han desfilat per l’escenari del Lliure, i més arrelades en la memòria dels espectadors.

 

Un clàssic revolucionari

Les noces de Fígaro és un gran clàssic del segle XVIII, un clàssic revolucionari. Beaumarchais va escriure Le Mariage de Figaro, entre el 1777 i el 1780, com a segona part de la trilogia de comèdies que completen Le Barbier de Séville (1775) i La Mère coupable (1792). L’obra es va donar a conèixer des del 1781 en lectures privades. En la lectura davant dels Comédiens-Français va ser rebuda amb aclamació, però el rei Lluís XIV la va trobar perillosa perquè considerà que atacava l’ordre establert. Sotmesa diversos cops a la censura i als tribunals, no va ser fins al 27 d’abril de 1784 que es va poder estrenar amb gran èxit a la Comédie-Française. Dos anys després, l’1 de maig del 1786, W. A. Mozart va estrenar al Burgtheater de Viena la seva versió operística de la peça. Tres anys més tard, el 1789, va tenir lloc la Presa de la Bastilla que donà inici a la Revolució Francesa.

L’anècdota de la trama és sobradament coneguda, ja sigui per la versió teatral o operística, i no cal repetir-la, només voldria remarcar-ne l’aspecte més trencador pel protagonisme en pla d’igualtat que Beaumarchais atorga als servents i les classes populars, i el paper d’enze que juguen els nobles, el particular el Comte d’Almaviva. Les noces de Fígaro és un gran clàssic del segle XVIII que, sota el vestit amable de la comèdia d’embolics, exalta la llibertat i l’esperit crític.

 

Una tradició consolidada

Les noces de Fígaro és una obra emblemàtica amb una llarga tradició vinculada a la carrera teatral de Fabià Puigserver i al Lliure. El 1968 s’estrenà a l’Aliança del Poble Nou sota la direcció de Francesc Nel·lo, traductor al català de l’obra de Beaumarchais, amb l’escenografia i el vestuari de Fabià Puigserver.  L’èxit del muntatge va portar-lo posteriorment al Teatre Romea dins el Festival de Teatre Llatí. El repartiment d’aquesta primera versió escènica l’encapçalaven Jaume Pla, Carlota Soldevila, Enric Batiste, Adelaida Espinal en els papers principals, i comptava també amb Nadala Batiste, Montserrat Roig i Ovidi Montllor, aquests dos darrers interpretant els papers de Francina i Querubí.

Passats més de vint anys, el 7 de febrer de 1989 s’estrenava a Gràcia un nou muntatge de Les noces de Fígaro, dirigit per Fabià Puigserver, que signava també l’escenografia. Amb un repartiment encapçalat aquest cop per Jordi Bosch, Lluís Homar, Emma Vilarasau i Anna Lizaran, inigualable en el paper de la comtessa Almaviva. Repetien Carlota Soldevila, que havia interpretat el paper de la comtessa en la primera versió i ara feia el de Marcel·lina, i Alfred Lucchetti que passava del paper d’Antonio al de Bartolo. L’espectacle va tenir un èxit rotund i fa estar en gira quatre temporades, però sobretot va ser un dels muntatges que més gravat va quedar en la memòria dels que vam tenir el privilegi de veure’l a la sala entranyable del carrer Montseny de Gràcia. Aquesta versió memorable és la que, amb gran encert, ha estat escollida per commemorar el quaranta aniversari de la fundació del Teatre Lliure, al qual desitgem llarga vida.

 

Jocs, amor i saviesa teatral

En aquesta especial ocasió, Lluís Pasqual ha confiat la direcció de la reposició al gran Lluís Homar, cofundador el 1976 i director artístic del Lliure entre el 1992 i el 1998, i que fou l’inoblidable Fígaro del 89. Com a director de la reposició, Lluís Homar ha seguit fidelment la direcció que en el seu dia establí Fabià Puigserver. En paraules d’Homar, “per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer es intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici.”

Per al relleu teatral d’aquestes renovades Noces, en recullen el testimoni Manel Barceló, Marcel Borràs, Oreig Canela, Joan Carreras, Oriol Genís, Mónica López, Eduard Muntada, Victòria Pagès, Albert Pérez, Aina Sánchez, Mar Ulldemolins, Òscar Valsecchi i Pau Vinyals. D’entre els quals destaquen singularment Joan Carreras en el paper del Comte Almaviva. Mar Ulldemolins dóna vida a una Susanna plena d’encant i malícia, i Mònica López interpreta una deliciosa Comtessa Almaviva, encara que el record d’Anna Lizaran no deixa d’acompanyar-nos. Pau Vinyals estafà un divertidíssim Querubino, i Marcel Borràs interpreta un Fígaro correctíssim, viu i àgil que només decau en el llarg monòleg de la part final, però que, potser perquè la memòria és capriciosa, resulta inevitable la comparació mental amb el Fígaro de Lluís Homar. La resta d’interpretacions formen un conjunt sòlid on cada personatge brilla en les seves facetes al servei de la trama de la comèdia on l’essencial és el ritme que els imprimeix la direcció de Puigserver / Homar.

L’escenografia que signa Rafael Lladó segueix també la ideada per Fabià Puigserver estilitzada, evocadora i funcional, amb uns elements mínims que fan possible el joc constant d’embolics de l’obra i que deixen l’espai escènic per al treball i el lluiment dels actors i actrius. Tot plegat compon una deliciosa i renovada versió de Les noces de Fígaro que en cap moment defrauda perquè el teatre que es fa amb amor i entrega perdura. No us deixeu perdre aquesta joia teatral que ens fa gaudir d’un gran clàssic que exalta la llibertat i l’esperit crític, i que ens fa gaudir de la joia i la saviesa del teatre.

______

Les noces de Fígaro / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Caron de Beaumarchais / Direcció de Fabià Puigserver / Direcció de la reposició de Lluís Homar / 3 hores amb pausa / Fins el 22 de gener / De 15 a 29 euros / www.teatrelliure.com

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES