Sebastià Portell / @sportellclar
Més enllà de tòpics romàntics i sublimacions de què hauríem de fugir, la literatura sempre és viatge. No sempre un viatge exòtic, però: passa, de vegades, que les paraules ens porten al bellíssim centre de nosaltres mateixos. O al bessó de l’ànima dels autors que l’han parit. I aquest és, sens dubte, el cas de Silvana Vogt (Morteros, Argentina, 1969), dona de lletres i llibretera de les preferides, que acaba de publicar la seva òpera prima: La mecànica de l’aigua (Edicions de 1984).
La novel·la ens explica, sobretot, un viatjar. L’aventura de Vera, una noia argentina que decideix abandonar el país on ha nascut quan aquest s’enfonsa amb el corralito —“Quantes vegades és capaç d’immolar-se un poble?”. Un viatge físic, matèric, sí, fet de decisions preses a la lleugera i amb la literatura sempre per bandera. Poder comprar un llibre que, a causa de la situació política, no pot ni tan sols arribar a Argentina. Arribar a Barcelona amb un teckel, Kant, com a única companyia. Trobar feina, trobar amics. Fugir de l’amor com de la pesta. Construir una vida a la ciutat que l’acull. Però La mecànica de l’aigua és, sobretot, el viatge intern de la seva protagonista, una Vera que de vegades es disfressa de Silvana o una Silvana que tot sovint diu coses en la boca de Vera i que desafia així els mandarins i els puristes de l’autoficció. Després de la seva arribada a Barcelona, són nombrosos els esculls que Vera ha de superar —no debades, així, “esculls”, és com l’autora anomena cada capítol de l’obra— fins a arribar a ser una versió més viva d’ella mateixa, més escrita, més llegida, més patida, més vera. L’aigua que xoca amb el rompent i segueix essent aigua, tanmateix, però apresa.
“La veig.
Puc veure-la.
Camina evitant els ulls que la miren, els cossos que la freguen. Com si davant seu veiés enemics en lloc d’iguals. Trinxeres en lloc de carrers. Fang en lloc de ciment”.
Amb aquestes paraules, líriques i directes a parts iguals, s’inicia la novel·la, que a estones ens recorda l’inici també de les Ungles perfectes d’Antònia Vicens —“Mireu-la”, diu l’autora de Santanyí, donant també predominança a la força de l’ull. És, la prosa de Vogt, un exemple de com un text ben condensat i molt treballat, revisadíssim, pràcticament mil·limetrat i cuidat fins a l’últim detall, pot arribar a colpir el lector amb la força d’un mar furiós. Una prosa que recorda, en certa manera, alguns dels millors textos de Lucia Pietrelli, com Nissaga o Cadenes.
En aquest sentit cal destacar, per exemple, els diàlegs que Vogt introdueix adesiara, que ajuden a aportar dinamisme a una peça que ja en té molt, de dinàmica:
—”Hi ha dos tipus de lectors de Cortázar: les aspirants a Maga i els aspirants a escriptors en cerca de Magas.
—I tu de quin tipus ets?
—De les que no llegeixen Rayuela”.
Diàlegs plens de veritats, sentències quasi shakespearianes —el que a El rei Lear afirma que tenim nas per a tenir un ull a cada banda, aquell, sí— per a copiar i plasmar als murs: “Saps per què no tenim els ulls enganxats al clatell? Perquè la vida va cap endavant, caparrut”. Diàlegs, en tot cas, que podrien pertànyer perfectament a un guió de cinema d’autor amb vocació —gràcies!— que se l’entengui finalment.
També cal remarcar l’encert de l’autora a l’hora de retratar, amb unes poques pinzellades, els personatges. Vogt els mira de cara, als ulls, amb poca pietat, i parteix de la frivolitat per acabar escrivint amb tinta que crema. Així, la protagonista “mai no ha pogut relacionar-se amb els homes amb la mateixa naturalitat amb què ho fa amb els gossos. Potser perquè ella sí que sap bordar”. Passeja amb un mantra, difícil d’acomplir: “No ferir ningú. No estimar ningú. No cicatritzar en ningú”. I un procés constant d’autodefinició, el perfecte company per al viatge que presenciam: “Aquesta sóc jo. Un petit caos amb dues potes i un teckel afamat que es pensa que és humà”.
Tot i que la resta de personatges són també entranyables i arriben a guanyar-se aquell lloc especial al cor del lector, sigui pel motiu que sigui i malgrat no tenir un pes tan important en el text, hem de fer referència també a la manera amb què Vogt explica la relació entre Vera i Eliseu, l’editor que li dóna feina a Barcelona i que li fa un lloc, petit però fondo, a la seva vida diària: “Ell és un home entossudit a estimar durant segles. Ella és una bomba de rellotgeria capaç de cremar l’amor d’un segle en un segon només per provar si alguna cosa sobreviu a l’hecatombe”. Dos personatges que d’entrada no imaginàvem compartint pàgina però que, de cop i volta, són el tàndem perfecte: una barreja d’emoció callada, d’experiment sociològic, d’apropament a l’altre i a un mateix, de xoc i d’abraçada entre cultures. Ànimes que viatgen, altra vegada, i que llegeixen per sobre de les seves possibilitats.
I és de literatura, de fet, que no podem evitar parlar a l’hora de fer referència a La mecànica de l’aigua. Si bé tot text pot ser llegit com un manifest, i una resposta més o menys conscient a una tradició o a un precedent, aquesta novel·la és un diàleg explícit amb les lletres i el pensament del segle passat i del que estem vivint, on no triguen a treure el cap els gustos eclèctics i deliciosament promiscus de l’autora: “Els llibres haurien d’estar col·locats per afinitats i no segons l’abecedari. Per ciutats, per llibreries, per amistats entre escriptors, per maneres de sentir. Endreçar per mitjà d’una convenció que no té res a veure amb l’experiència personal de la lectura és un error. A, b, c, d, e… Què cony vol dir, això? […] Puc oblidar-me del cognom d’un autor, però recordaré perfectament on el vaig llegir, dins de quin altre llibre el vaig rastrejar, a qui em recorda la seva literatura. Emily Brontë ha d’estar amb Bram Stoker. Vinyoli i Ungaretti amb l’Eduard. Whitman amb el Jaume. Doña Emilia amb el Sam. La Cris amb la Kristof. El mar del Blai Bonet i la Lucia Pietrelli en un altar”.
Vera, la dona en cursiva, la dona que es deixa llegir però que sempre està per confirmar, ens ha deixat guaitar per les escletxes de la seva barca de paper. Ha creuat la mar, ha fugit d’una ciutat per a fugir en una altra i finalment trobar-se a ella mateixa en el patiment i en l’assumpció que tot mantra és necessari en tant que norma per a deixar d’acomplir. Per a desaprendre. Ara no ens en queda d’altra que celebrar la seva arribada a les nostres lletres, escampar la nova, llegir-la, rellegir-la, recomanar-la, esperar que apareguin noves pàgines d’aquest viatge en lletra que se’ns ha fet curt i intens com una llepada de dolç de llet enganxada als dits.
