Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
La Villarroel ha iniciat la temporada teatral amb una obra de Martin McDonagh, de qui fa gairebé vint anys vam poder veure aquella magnífica Reina de la bellesa de Leenane, dirigida per Gas, l’obra que precedeix a La calavera de Connemara, que forma part d’una trilogia centrada en la Irlanda profunda i que en aquell moment era plenament contemporània, cosa que feia l’agror de l’autor més evident i cantelluda.
La calavera de Connemara, dirigida per Ivan Morales, compta amb un molt bon repartiment: Marta Millà, actriu brillant i amb una llarga trajectòria, Pol López, Oriol Pla i Xavi Sáez. La traducció ha rebut lloances que es podrien matisar, però no la puc valorar en profunditat en no conèixer el text original. McDonagh ha manifestat en diferents ocasions que intenta reflectir la parla viva de la gent, molt més trencadora i estranya del que ens agrada pensar.
Mick Dowd, interpretat per Pol López, va perdre la seva dona en un accident de cotxe provocat per l’excés de beguda, fa set anys. Treballa d’enterramorts i cada set anys ha de fer neteja de les tombes per tal de deixar lloc pels nous difunts. Ara li toca desenterrar la de la seva dona, fet que l’inquieta. Pel poble, petit i ranci, corre el rumor de què va ser ell qui, prèviament a l’accident, la va matar. En tot cas aquest fet no s’acabarà d’aclarir i la vida continuarà, amb la seva monotonia i la seva crueltat inevitable, reconvertida en humor negre, el mateix que aquest catolicisme irlandès que plana per tot arreu. L’escenari ens situa en una mena de prat verd i polsós, que passa de cementiri desolat a llar solitària, igualment desolada, amb facilitat.
L’enterramorts té un col·laborador, el jove Mairtin, un noi que no sembla estar gens centrat i que presenta trets evidents de beneiteria però que amolla de tant en tant frases carregades de sentit. És el seu un personatge a la vegada estimat i maltractat, rebutjat i acollit en aquest singular comunitat rural. El seu germà és un policia maldestre, que desitjaria ser com els de les sèries de televisió i que encara sembla més ximple. I com a contrapunt a tot plegat tenim el personatge que interpreta Marta Millà, una dona gran i conca que tot ho veu i tot ho entén, des de la seva avorrida supervivència. Tothom beu molt en aquesta història, evidentment poitín, una de les begudes irlandeses més populars. I també es fuma força i s’utilitza un llenguatge que els puritans actuals qualificarien d’incorrecte, malgrat que en el context de l’obra no se’ns fa gens estrany.
L’obra resta amarada d’un humor negre lúcid i espinós, les afirmacions més cruels i extravagants desvetllen les rialles del públic, la música estrident esberla la història sense contemplacions i Pol López i Oriol Pla mostren les seves habilitats acrobàtiques en algunes escenes una mica exagerades tot i que l’obra és exagerada en el seu conjunt i en això rau també la seva grapa.
Martin McDonagh (Camberwell, Londres, 1979) és un home de teatre angloirlandès que va trasbalsar en els seus inicis per la brutalitat dels seus textos, que freguen l’esperpent, i en els quals la crueltat es dilueix en una mena d’humor negre molt particular. L’escenografia del muntatge ens situa en una mena de prat d’un verd marcit i decadent, que es transforma quan cal en l’habitatge d’aquest enterramorts, del qual no n’arribarem a esbrinar gran cosa. A l’obra tots menteixen, s’expliquen a ells mateixos com els sembla, tothom sap o intueix que l’altre menteix, les acusacions resten embolcallades de tafaneria maliciosa, però aparentment inútil.
Aquesta obra, que a determinat tipus de públic els pot semblar desconcertant, té valors evidents, els quals les bones interpretacions dels actors fan aflorar de forma incòmoda. Llàstima que aquest escenari central de La Villarroel pateixi, com en d’altres sales que han apostat per aquesta opció que sembla més contemporània, tot i que ja és clàssica, d’alguns problemes acústics, segons on et toca seure. També el discurs apressat i brillant d’Oriol Pla fa que es perdin molts matisos d’un text brillant i àgil, trencador, tot que en ocasions una mica repetitiu pel que fa a l’ús de vulgarismes inútils. En conjunt, però, una proposta molt interessant per a aquest inici de temporada teatral i que mostra la grapa en la direcció d’aquest home de teatre que és Ivan Morales.
No cal dir allò de què no es pot explicar el final ja que en aquesta història no hi ha un final clar ni explícit. La vida continua, immergida en tota la seva feixuga mediocritat, i els personatges, com en d’altres obres de l’autor, continuaran, de grat o per força, lligats a un entorn trist i sense cap esperança.
_______
La calavera de Connemara / La Villarroel (C/ Villarroel, 87) / Text de Martin McDonagh / Traducció i adaptació de Pau Gener / Direcció d’Iván Morales / Fins el 29 d’octubre del 2017 / 28 euros / www.lavillarroel.cat
