Bieito porta al Teatre Lliure l”Obabakoak’ d’Atxaga

És la primera vegada que aquesta obra, tot un referent de les lletres basques, s’adapta al teatre i arriba en eusquera
Obabakoak, Teatro Arriaga, Teatre Lliure Calixto Bieito, Bernardo Atxaga
© E. Moreno Esquibel / Teatro Arriaga

Manel Haro. Barcelona / @manelhc


Obabakoak, de Bernardo Atxaga, és una de les obres de la literatura basca més celebrada dintre i fora d’Espanya. Acumula diverses traduccions, premis de pes com el Nacional de Narrativa (1989), i una adaptació cinematogràfica, que va dirigir Montxo Armendáriz el 2005 sota el títol d’Obaba. Faltava l’obra de teatre, diuen des del Teatre Lliure, i ja la tenim aquí. L’obra d’Atxaga és un recull d’històries protagonitzades per diversos personatges d’Obaba, un poble fictici situat al País Basc: un professor de geografia que vol conèixer el seu amor d’adolescència amb qui només parlava per cartes, una jove mestra que ha de combatre la seva soledat, la relació d’un canonge amb un nen perdut al bosc o el professor que troba un detall sorprenent en l’ampliació d’una vella foto de l’escola.

La versió que podem veure al Teatre Lliure està dirigida per Calixto Bieito, nom respectat en el món de l’escena, valent i original, capaç de grans èxits però també de monumentals patinades, cosa que, en qualsevol cas, vol dir que el seu nom suma. Sobre l’escenari tenim onze actors pujats a una bicicleta. Cadascun d’ells encarna una història, que representa amb l’ajuda de la resta d’actors. És molt important que l’espectador sàpiga que tot i que hi ha un univers que comparteixen tots els personatges, en realitat estem davant d’històries independents. Dic que és important, perquè a la sortida del teatre, encara hi havia algun assistent que deia que des del moment en què ha començat a parlar el segon personatge, s’ha perdut i ja no ha reprès el fil. Haig de dir, de totes maneres, que perdre el fil era fàcil, almenys a mi m’ho ha semblat. L’obra és en eusquera i dura dues hores. Per no despistar-se, cal mirar els subtítols en català que hi ha en pantalles laterals (a dreta i a esquerra). Això fa que o estàs pendent de les pantalles o de l’escenari, les dues coses resulta complicada. I permeteu-me un incís: això no és una òpera amb un argument prou conegut i si no mirem les traduccions no passa res, perquè hi ha molts altres estímuls que ens obliguen a mantenir-nos amb els ulls ben oberts. Aquí, si no hem llegit el llibre d’Atxaga i no sabem eusquera, hem de llegir. Aquest inconvenient, però, podria no ser gaire greu perquè, en el fons, no cal estar completament pendent dels actors.

M’explico. Sobre l’escenari, els actors en bicicleta roden per una escenografia sòbria. Unes imatges projectades en pantalles i uns micròfons que pengen del sostre. Poca cosa més. No hi ha una gran posada en escena dels fets que s’expliquen. De fet, és més aviat un conjunt de lectures dramatitzades en eusquera de les històries d’Atxaga, davant dels micròfons. Ben interpretades pels actors, això sí. Això vol dir que si et despistes de l’escenari no passa res, mentre no perdis de vista les pantalles. Aquí, però, rau el gran handicap d’aquesta versió: que aguantar dues hores sentint parlar en eusquera, sense una escenografia que provoqui una mica més de dinamisme i trenqui la monotonia d’una llengua que no coneixem, acaba fent-se molt pesat. Que no se’m malinterpreti, que és meravellós que a casa nostra puguem gaudir d’obres de teatre representades en la seva llengua original, però, sent honestos, l’eusquera no és el francès, l’anglès o l’italià, que més o menys, si et despistes de les pantalles, podem seguir la història.

Moltes vegades, quan la llengua pot esdevenir un mur en una obra de teatre, s’aposta per reduir els diàlegs, donar més pes a l’escenografia, jugar amb elements visuals i la interpretació dels actors… Però en aquest cas, gairebé tot és text. Reconec que no m’imagino una versió d’Obabakoak on li traiem pes als diàlegs, però almenys crec que la dramatúrgia podria haver donat més joc. Aquesta és una versió lliure, no pretén ser fidel a l’original d’Atxaga, i crec que ja posats a ser lliures, es podria haver pensat en una fórmula que no cansés tant. Visualment, la posada en escena es seductora, però crec que la dramatúrgia, en general, no funciona. I passa a més que quan en una obra de teatre, hi ha un degoteig d’espectadors que tímidament abandonen la sala en mig de la funció, és que alguna cosa grinyola. I en aquest Obabakoak han sortit dues persones als vint minuts i quatre en la primera hora. No són gaires, però són. Crec que aquesta vegada Bieito ha punxat.   

 

______

Obabakoak / Teatre Lliure (Plaça de Margarida Xirgu) / Text de Bernardo Atxaga / Direcció i versió de Calixto Bieito / 2 hores / Fins el 29 d’octubre de 2017 / De 13,5 a 26,5 euros / www.teatrelliure.com

Categories
ESCENA
Un comentari
  • Josep
    19 novembre 2017 at
    Deixa una resposta

    Totalment d’acord, i encara afegiria: al Teatre Arriaga faran l’obra a final de mes EN CASTELLA. Es a dir, no estem davant d’una defensa de la llengua vasca, sino davant d’una provocacio mes del Bieito, que simplement ens vol fer dificil i incomoda l’estada al teatre. No vaig sortir de la sala perque estaba al mig de la fila 4 i em sabia greu fer aixecar a 14 persones. Si fan mitja part, crec que hagues quedat mig buida. I a sobre, un focus m’apuntaba directament als ulls bona part de l’obra. Espero que el Bieito faci moltes mes obres per tenir el plaer de no anar-hi a cap d’elles.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES