El dol per la mort del pare

Ernesto Caballero dirigeix al Romea 'Inconsolable', protagonitzada per un home que reflexiona sobre la pèrdua del seu pare
L'actor Fernando Cayo protagoniza l'obra.

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Tenim pocs dies per veure al Romea Inconsolable, primer text dramàtic del filòsof Javier Gomá, amb direcció d’Ernesto Caballero i amb una interpretació impecable de Fernando Cayo, actor que és probable que moltes persones coneguem tan sols a través de la seva aparició en algunes sèries televisives. L’autor s’ha inspirat en la seva pròpia experiència a partir de la mort del pare, un fet que pot semblar gairebé natural quan es tenen cinquanta anys i els nostres progenitors han arribat a una edat en la qual la mort ja no es pot considerar prematura.

La mort del pare i de la mare té un component dramàtic molt especial, ens posa en la primera línia de sortida i sol ser acceptada per la societat que ens envolta com a un fet lligat a la realitat vital. Tot és, també, molt diferent quan li passa als altres o quan ens passa a nosaltres. L’obra aplega tot un seguit de reflexions sobre un tema que avui no resulta gens còmode, la mort inevitable, universal, molt present a tot arreu però que sempre representa un trasbals quan ens toca de prop. La mort treu sentit a la vida i els suports que puguem cercar sempre seran relatius, eteris i fràgils. Els protocols de dol, els tanatoris, els comiats dels difunts, s’han modernitzat però, en el fons, són com sempre i responen a una necessitat afectiva i molt humana de consol social.

La mort del pare ens situa en la solitud i en la llibertat, en la certesa de què tot s’esdevindrà de forma inevitable. Aquells que ens donen el condol estan també condemnats a desaparèixer. L’obra intenta, en la seva darrera part, donar un cert missatge d’esperança, que, en certa manera, resulta inútil, un consol relatiu lligat a la memòria: intentar deixar un bon record, ser enyorats per aquells que ens van conèixer i per als qui segueixen la cadena de la qual hem estat tan sols una baula. L’obra no entra a fons en la vida d’aquest pare que se’ns descriu de forma amable, però en el qual endevinem contradiccions i mancances. Hi ha un cert humor elegant al llarg de tot el text, al qual potser li sobre alguns minuts i unes certes estridències escenogràfiques que intenten incidir en la sobrietat del monòleg. 

I és que potser hem perdut el gust per la paraula, que aquí és la protagonista absoluta del muntatge. Amb Inconsolable recuperem aquest castellà elegant, precís, sovint enyorat (amb el català teatral passa el mateix). La correcció lingüística, la riquesa lèxica, la precisió fonètica, tot això sembla avui passat de moda i molts textos teatrals amb valors evidents es veuen perjudicats per l’ús de vulgarismes i grolleries que intenten, en debades, donar més versemblança a allò que se’ns explica. La interpretació excel·lent de Fernando Cayo contradiu la sensació injusta de què avui no hi ha actors com els d’abans. El que passa és que sovint no tenen ocasions de manifestar la seva professionalitat o no compten amb prou espais on donar-se a conèixer.

L’obra compta amb moltes referències literàries, la mort ha estat un tema inevitablement recurrent al llarg de la història de la literatura. Però els llibres, presents a l’escenari, acaben per caure en el no res quan la tragèdia, per quotidiana que sigui, ens atrapa. En un primer moment, pot semblar que el protagonista ens immergirà en un recorregut pels inevitables secrets de família que tant de material narratiu han generat. Però no és així, tot i que, com sol passar, intuïm que entre aquest pare i el fill que el sobreviu han quedat temes pendents i converses impossibles. Rere l’autor teatral hi ha, de forma inevitable, el filòsof, i les grans preguntes filosòfiques sobre la vida i el seu sentit no les podrem resoldre mai. 

El monòleg és un gènere teatral difícil i arriscat. Sovint la paraula monòleg sembla referir-se a un gènere humorístic, ocurrent, esquitxat d’acudits, del qual s’ha fet ús i abús a causa de la seva comercialitat. Entomar un monòleg filosòfic a l’entorn del tema de la mort mostra el coratge de Fernando Cayo, un actor amb molts matisos i que sembla ben bé que ens expliqui la seva pròpia experiència davant d’un fet que, si bé es pot considerar lligat a la vida d’una forma gairebé banal, és diferent per cadascú de nosaltres i ens situa en una realitat que voldríem defugir i en això hi deu tenir a veure la bona direcció de Caballero. Tots morirem i la vida, al capdavall, totes les vides, de fet, són un espai entre dues dates precises.

 

___________

Inconsolables / Teatre Romea (c/ Hospital, 51) Text de Javier Gomá / Direcció d’Ernesto Caballero / Fins el 17 de juny de 2018 / 1 hora i 20 minuts / www.teatreromea.com

Categories
DramaESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES