Racons de París i la memòria

Álvaro Muñoz / @AlvaroMunyoz

Com amb qualsevol premi Nobel, de Patrick Modiano pots escoltar afalacs i crítiques ferotges. Et poden dir que sap representar com ningú allò que cap altre fa, que descriu l’oblit, la fugacitat i el pas del temps, i que ell ha marcat un punt d’inflexió en tots aquests aspectes de la narració. Altres, per contra, el titllen de repetitiu, de restar estancat en un estil i no evolucionar. Amb tot i això, i després de les lectures de Dora Bruder i En el café de la joventut perduda. em retrobe amb aquest estil tan peculiar de l’escriptor francès, concís i detallista, que mentre fa una simple descripció aconsegueix transportar-te a l’interior del personatge. Una de les virtuts d’aquest és l’explícita psicologia que dibuixa dels personatges, molt marcada, gens tòpica, i que causa cert apropament del lector cap a ells.

En poc més de cent pàgines Modiano es transporta fins a la pell de Jean, el protagonista, per a rememorar el París de la seua joventut. D’aquesta manera, les sensacions i les emocions cobren un paper fonamental durant tot el recorregut del llibre. Endinsant-nos-en, la narració és la típica que escoltes quan parles amb els avis, recorden (i obliden) carrers, indrets i comportaments, fent una preciosa i apreciada comparació en un interval de temps de cinquanta anys.

Com a altres llibres de l’autor, veiem la figura de la dona. De fet, el lector seguidor de l’escriptor francès podrà reconèixer noms de dones que es repeteixen. Cadascuna d’elles aporta al relat un caràcter peculiar, diferent però totes elles tenen quelcom en comú: les influències que deixen en el personatge. Mireille Ourousov, Geneviève Dallame, Madeleine Péraud, Madame Hubersen, Martine Hayward i una jove esotèrica de la qual l’autor ens amaga el nom conformen l’elenc femení de l’obra, fent de totes elles personatges molt ben dibuixats, amb un atractiu gegantesc i unes manies que aporten un to humorístic al llibre.

Per últim, destacar una característica de la narració que m’ha agradat molt, i és la sensació de retorn, narrar en passat i rememorar d’una forma fidedigna. Una de les coses que més m’ha agradat és aquesta, l’alt grau de realisme. L’autor no conta esdeveniments de fa 50 anys fil per randa sinó que –com qualsevol persona—té divagacions, imprecisions i espais buits que el temps esborra.