Una història de supervivència

Marta Planes. Lleida / @martaplanes

A Teoria general de l’oblit, (Edicions del Periscopi/Edhasa), José Eduardo Agualusa recupera, arran de les vivències de Ludovica Fernandes, la història d’un país devastat per dècades de conflicte bèl·lic. En aquest sentit, és més recomanable que mai llegir amb deteniment el pròleg de l’edició en català, a càrrec de Xavier Aldekoa, corresponsal a Àfrica de La Vanguardia. En poques pàgines, el periodista i escriptor situa el lector en el complicat context d’un país majoritàriament desconegut a Europa. “Angola és un país de cicatrius”, explica Aldekoa, “aquest llibre es capbussa  en els temps en què s’obren les ferides”.

El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes,  tot i que -com aclareix l’autor en una nota inicial- la resta és “ficció. Pura ficció”. La retirada de l’exèrcit portuguès d’Angola va provocar una guerra civil en el marc de la guerra freda (hi van intervenir els Estats Units, Cuba, sud-Àfrica…) que duraria vint-i-set anys. Vint-i-set anys de guerra: es diu aviat. Vint-i-set anys que Ludovica passa tancada a la casa que compartia amb la seva germana i el seu cunyat, desapareguts el dia abans de la proclamació de la independència d’Angola. Amb propensió a l’aïllament (necessitava un paraigües per sortir al carrer, sobretot després de “l’accident”),  un dia, després de matar un saquejador que volia entrar al pis, Ludo construeix un mur al replà de l’edifici, que amaga l’entrada a l’habitatge. La protagonista es converteix així en una mena de Robinson Crusoe a l’inrevés, que ha de sobreviure amb els seus propis recursos a l’illa enmig de la gran ciutat en què s’ha reclòs. Després de quedar-se sense electricitat ni aigua, caça coloms, cultiva verdures al terrat i roba gallines per aconseguir ous frescos. Crema mobles i després llibres. Passa gana i set. I escriu, sobretot escriu, primer en diaris i després a la paret, amb carbó. Sàvies i encertadíssims mots reproduïts per l’autor en breus capítols que cal llegir amb més atenció encara que la resta.

Agualusa, però, no ens deixa tancats com a la Ludo i ens mostra una sèrie d’increïbles personatges les histories dels quals es relacionen entre ells, i  també amb la Ludo, que veu com la realitat es cola al seu refugi per una bastida. Així coneix en Sabalu, un nen del carrer que li porta menjar i medicaments i l’ajuda a enderrocar la paret construïda tants anys abans. Finalment, la Ludo sabrà que els va passar a la seva germana i el seu cunyat i coneixerà la seva filla. Una lliçó demolidora: per molt que ens hi neguem a veure, hi ha fets als quals un s’ha d’enfrontar o, si més no, conèixer.

És difícil titllar de secundaris la riuada de personatges que acompanyen la Ludo durant aquests 27 anys, ja que tots són d’una paradoxalment complexa senzillesa: Monte, comunista aferrissat que mor aixafat (de veritat) pel món capitalista; Jeremias, mercenari portuguès doblement afusellat i mut; el Reietó, un expresidiari que va fugir de la presó en un taüt i que acaba comprant el pis del costat del de la Ludo gràcies a uns diamants que apareixent recurrentment durant la trama; Daniel Benchimol, un periodista fascinat per les desaparicions (“En aquest país tot desapareix. Potser és que el país sencer és en vies de desaparèixer”) diu;  Subalu, fill d’una infermera que va ser assassinada perquè va denunciar el tràfic de cadàvers i òrgans al seu hospital. I molts més: cantants, infermers, lladres, vividors… supervivents. Protagonistes d’històries que la Història segurament  no recollirà.

Agualusa, gran narrador que aconsegueix conferir a 27 anys de guerra civil el to d’un conte a la vora del foc, escriu com si s’inventés sobre la marxa increïbles històries que, no obstant, s’entrecreuen, encaixen i es donen sentit les unes a les altres. Una novel·la guanyadora del Premi Llibreter amb infinites capes de lectura en què no hi ha ni una acció sense conseqüència o motiu ni una paraula fora de lloc. Tot és el que sembla, però res és en va.