Una mort que ho canvia tot

Álvaro Muñoz. Girona / @AlvaroMunyoz

Vaig assistir a la presentació d’aquest llibre a València, a l’emblemàtica i cèntrica Fan Set. Allà ens hi aplegàrem gent ben diversa, i a poc a poc omplírem la llibreria de gom a gom. Envoltats de llibres, la Núria Cadenes —escriptora i llibretera— va presentar Disset pianos entre afalacs, brindant-nos-en motius per a la lectura. Amb carantoines que distaven de ser llagots, la Núria va recitar-ne un fragment amb aquell català tan propi que a mi, personalment, m’encisa.

A Disset pianos (Proa, 2019) trobo la tendresa que s’hi emanava a la llibreria durant aquella presentació. Amb una estructura dividida en dues parts sobreposades, Solsona aprofita la història d’una defunció inesperada per crear tot un teixit de relacions personals accidentals que es complementen les unes amb les altres fins a crear una perfecta teranyina. En Péter, un romanès que es defineix com a «ressuscitador de pianos» mor a causa d’un infart fent un comentari a la seva dona que ella pren com a promesa: «Si no me’n surto, no malvenguis els pianos». Arran d’aquestes paraules que Péter diu a l’ambulància, la Mei —protagonista— capgira el seu dia a dia de cap a peus. Retalla la jornada completa a una empresa d’organització d’esdeveniments, de la qual n’és fundadora, i passa les tardes a la botiga grisenca on Péter restaurava els pianos. Sense tenir-ne cap mena de noció sobre la matèria, la Mei tracta de resistir com pot les preguntes tècniques dels clients, però la feina la desborda i l’objectiu de vendre els disset pianos cada cop és més llunyà.

La botiga, solitària i despoblada de vida i d’essència, comença a ser objecte de visita per part d’una iaieta que, sincerament, és d’aquells personatges que captiven i enamoren a parts iguals. Una persona manyaga que va haver de malvendre el seu piano i ara fa com que el toca sobre una taula del menjador que fa de teclat, on passa les hores mentre tanca els ulls i imagina el so de les notes. En Sergiu, també romanès, un dels personatges fonamentals, és un antic amic d’en Péter que entén de pianos i, per retornar-li tots els favors que ell li ha prestat en vida, ajuda de forma desinteressada la Mei, que ja pretenia llançar la tovallola i malvendre’ls. A poc a poc el teixit de contactes d’en Sergiu, juntament amb la seva facilitat per a la paraula i el seu saber estar tan elegant fan que el nombre de pianos minvi, mentre que aquell baix gris i sense vida comenci a traspuar color i vitalitat.

A mesura que avancen els dies, la Mei deixa una mica de banda la feina tan impersonal d’oficina i li agafa el gust al tracte amb el client agraït. La forma de narrar de Solsona, mitjançant un sublim narrador omniscient, ens permet de conèixer els personatges mitjançant el tracte diari dels uns amb els altres. La Mei comença a obrir-se amb en Sergiu i a l’inrevés, o la vella i l’encarregada de la neteja amb la Mei, formant estrets vincles que aplegaran la nova família de la protagonista durant el seu periple de venedora de pianos, així com durant el descobriment del passat turmentós d’en Péter

Aquest passat és el tret de sortida de la segona part de l’obra. Durant la convivència en vida en Péter es mostra esquiu amb el seu passat, sobretot quan li mencionen el seu país, les seves arrels. Ell s’amaga sota els records de la dictadura, les represàlies i una marca que té al front com a recordatori d’una de les dictadures comunistes més ferotges i que, almenys aquí, ens és més desconeguda. Amb un viatge a la capital la Mei veurà com ha estat en gran mesura enganyada, i que el que li havia dit el difunt no concorda pas amb el seu passat. Fet i fet, Disset pianos és una barreja perfecta de relacions, de records, de música, d’engany, de tendresa i d’humor que situa al millor Solsona a l’epicentre de la literatura catalana actual.