Els petits monstres interiors de la infància que s’acaben fent grans

Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G

Deia Alejandra Pizarnik que «la solitud és no poder dir-la.» A Alma y los siete monstruos (Nube de Tinta), la protagonista, Alma, conviu en soledat amb els seus monstres interiors. Iria G. Parente (Madrid, 1993) i Selene M. Pascual (Vigo, 1989) ja han escrit diverses novel·les conjuntament. En aquesta, la protagonista està sumida en una depressió que es va engrandint amb el pas el temps. Alma conviu amb nombrosos monstres sota el seu llit. Cada un d’ells té unes característiques que el defineixen (n’hi ha de grans, petits, intimidadors, aparentment inofensius…); tots assetgen els seus somnis i fan que l’existència d’Alma sigui insuportable. Ella calla i s’empassa les seves preocupacions, no les comparteix per por i perquè ningú es rigui d’ella.

Abans, ella era llum, però va començar a apagar-se. Ara conviu en la foscor absoluta de la seva habitació amb aquests set monstres. La depressió, l’ansietat, la por al què diran, la inseguretat, la desconfiança, l’obsessió per tenir-ho tot sota control… són sentiments que es confabulen en contra d’Alma, que la fan sentir segura dintre de la seva inseguretat. Són pors representades per figures que els ulls d’Alma capten en la foscor. El desassossec de la protagonista es palpa també a través dels dibuixos que acompanyen el llibre, alguns angoixants, i també de canvis en les tipografies i la mida de la lletra. No cal dir que callar els monstres interiors, no poder expressar-los ni desfer-se’n provoca esgotament i perjudica l’estabilitat emocional d’aquells que els pateixen.

Les autores exposen, així, al lector davant les seves pròpies pors i preocupacions, que poden ser les mateixes d’Alma. De vegades, les obligacions aixafen els moments d’oci i no acaben de marxar de la ment impedint-nos així el descans. Hi ha la por de no estar a l’altura, de decebre, de semblar estrany o no ser perfecte, quan en realitat ningú ho és ni pot pretendre ser-ho. Però els pensaments són així i poden causar estralls en una ment infantil (i adulta). Això pot provocar desànim i desmotivació. Cada monstre d’Alma és un pas més cap a l’apatia i l’autodestrucció. Quan la presència dels monstres esdevé necessària, cal trencar el vincle.

Aquesta novel·la és un estímul a l’empatia que incita al lector a ajudar aquells que estan passant per un mal moment i que es veuen incapaços d’expressar-ho per por de ser incompresos. No és una debilitat ni ha de ser motiu de vergonya reconèixer que tenim pors. A més, el llibre és un toc d’atenció per acabar amb els estigmes de la depressió. Prevenir i prestar ajuda a les persones que la pateixen és important, així com animar-les a expressar-se. Alma y los siete monstruos és una història valenta, i per això cal destacar el valor de portar-la al públic jove. Es requereix força per sortir d’això, però ningú ha de sentir-se sol ni perdre la batalla contra els propis monstres.