Categories: LLIBRES

El món i la Universitat s’ensorren

Borja Bagunyà publica 'Els angles morts', una primera novel·la que recorda les millors narracions de Foster Wallace


Álvaro Muñoz. Girona / @alvaromunyoz


Quan tot just acabe de llegir Els angles morts (Periscopi) em notifiquen que no em donaran una beca de doctorat per al curs vinent. M’agradaria que fos una introducció costumista inventada de les que sempre faig, en què barrege una mena de sarcasme amb un xic de ficció; però no, la cosa ha vingut així. Les coincidències sempre m’han encisat, i aquesta, tot i que cou, pica, i no cura, no deixa de semblar-me graciosa que haja vingut després d’un llibre que critica el Funcionament de la Universitat. La temàtica del llibre bé que la podeu trobar a la portada: una història, a tall de trencaclosques, al voltant d’en Morella —un professor universitari a l’aguait d’una idea brillant—; la Sesé, dona de l’anterior, ginecòloga a Can Ruti i espectadora d’un part monstruós, i l’Olof, l’ultranebot fill del germà d’en Morella, triomfador i internacionalment americà, que arriba a Barcelona com el nano que a l’estiu va al poble i tot li queda petit, i troba estrany això de la tradició i el tarannà de les ciutats, perquè ve d’un país amb capitals aixecades en vertical, com un manoll d’espàrrecs. Passe de pressa del què i anem al com, perquè tinc la sensació que amb el bagatge demostrat en aquesta novel·la, l’autor podria haver escrit sobre el que volgués que ho hauria fet bé; i d’això se’n diu solvència.

Bagunyà escriu, i això és innegable, des de l’experiència d’haver callat molt en un món universitari en què ets tant valuós com prescindible. Les reflexions internes del narrador en forma de centenars de parèntesi (car cal un narrador omniscient que, com a bon espectacle, s’ho mire tot des de fora) desmembren els racons d’aquest circ que és la Universitat. En Morella es veu frustrat (lògic, està avocat a un constant fracàs) (i què són els fracassos sinó els cops que t’aixeq… hahaha!) perquè espera, com a creient (però sense creure ni en ell mateix), l’arribada d’una idea que el faça destacar entre les persones del Departament. Persones com en Morella tothom en coneixem dins el món universitari (gent que creix acadèmicament a còpia de posar les feines feixugues al coll dels becaris) (o les seues frustracions i mandres) però l’autor, barrejant (ara no farem referència a cap còctel, la comparació està ja socarrimada de tant d’ús) ironia amb humanitat aconsegueix, d’alguna forma, que el lector es pose en la pell (arrugada i pansida) d’aquell projecte de catedràtic que fa anys (tothom ho sap, al departament se’n parla, però no en veu alta) (comentar les coses en veu alta és símbol de barriada) (en el fons ho és de covardia) que escriu i reescriu articles per acabar arribant a un moll de l’os (en realitat és el centre del seu melic) (és a dir, d’un melic acadèmic) (vull dir, la seua tesi doctoral) cada dia més degenerat pel pas del temps.

Arriba un moment en què les persones, com a màquines (alguns són bòlids, d’altres màquines de tabac) ens oxidem si no entra sang fresca (la sang com a idea de renovació) (ja ho va dir Montaigne als Assaigs, volum 2) (i també els Rolling Stones), però és que a la Universitat no hi entra cap escletxa, ni de llum, ni d’innovació. Els qui correm pels passadissos d’alguna facultat ja ho veiem (gent que t’explica que fa cinquanta anys la pedra del claustre de la Universitat era diferent) (i no ho han llegit, ho han viscut), la inamovibilitat dels seus membres dibuixa un panorama desolador per als joves, els quals veiem com homes de vuitanta anys encara fan classes, i quan es retiren (aquí juguem amb el doble sentit del mot retirar) posaran a dit algun jove (de seixanta-cinc anys), que entra amb la frescor d’una flor pansida.

La situació que dibuixa Bagunyà és tant realista com humorística, perquè aquestes coses, per motius legals, millor amb humor que amb ràbia. De forma subtil (no faces la comparació del pianista, va, esforça-t’hi) (dits, agilitat, tenir cura de l’objecte, pensa!), com un ebenista, Bagunyà va cisellant el discurs i afegint-hi debats culturals amb certa mala llet. Com aquell flipat, en Guzmán (diria que és l’únic llibre que he llegit on he trobat sentit a canviar la llengua en un moment determinat) (què collons vols dir aquesta moda d’escriure un capítol en castellà a cada llibre en català?) que perpetua el discurs de la mort del narrador, la mort de la crítica, la mort de tothom, menys la d’ell, ja que viu (això és de segon de cultura petita) (o de primer d’antropofàgia) de la mort dels altres.

Amb el canvi de personatge hi ha un canvi d’escriptura. Del descontentament d’en Morella amb la recerca (no digues del temps perdut que Proust no hi té res a veure) (set volums i tothom que si el coi de magdalena) d’un nou paper al món a la insatisfacció de la Sesé, la seua dona, la qual, com en Morella, no acaba d’encaixar del tot a la feina. La Sesé viurà el naixement d’un nadó molt peculiar, però enllaçant amb el que deia a la introducció, un fet tan comú com un part (a la Bíblia ja n’hi ha un), Bagunyà crec que fa la millor descripció que n’he llegit mai. I ho fa d’una manera fugaç, viva, dinàmica i alada com si amb la narració d’un fet que puja les pulsacions ell ens les sabés augmentar simplement amb el vaivé d’un quiròfan amb la necessitat de reaccionar ràpid amb la frustració dels qui no ho fan i quan de sobte les pulsacions les tens al límit i escoltes el xiulet del monitor que s’accelera amb tu i pots notar la suor regalimant pel front de qui actua…

S’atura. I et torna al ritme normal. De nou al text.

Articles recents

  • CLÀSSICA
  • Concerts

Contrastos de música barroca i contemporània al Palau

La violinista Anna Urpina va interpretar peces d'aquestes dues èpoques amb Eva del Campo i…

24 hores enrere
  • CINE
  • Comèdia

‘La crónica francesa’, més estil que consistència narrativa

La pel·lícula de Wes Anderson vol ser un homenatge al periodisme però és més aviat…

2 dies enrere
  • Infantil i juvenil
  • LLIBRES

El castell del rei (i de la reina)

Tom Froese i Rebecca Colby publiquen 'Qui viu al castell?', un àlbum infantil que convida…

4 dies enrere
  • SÈRIES

‘El juego del calamar’, tot un fenomen global

A la sèrie sud-coreana de Netflix, els personatges han de guanyar un joc infantil on…

4 dies enrere
  • CLÀSSICA
  • Concerts

Un ‘War Requiem’ amb fortes llums al Liceu

Daniel Kramer ofereix una producció de l'obra de Benjamin Britten plena de detalls per gaudir…

5 dies enrere
  • CINE
  • Comèdia
  • Drama

‘El buen patrón’ i el gran actor

A la pel·lícula de León de Aranoa, un brillant Javier Bardem interpreta un empresari que…

6 dies enrere