Són temps difícils per als somiadors: ‘Amélie’ fa vint anys

Pensar en les pel·lícules estrenades fa anys és una forma de prendre consciència de com passa de ràpid el temps
Opinió de Patricia Tena

L’altre dia parlava amb un amic (una mica sorpresos, com si no fóssim conscients de la nostra edat), que ens trobem en un punt en el qual, tot i ser joves (37 anys!), ja podem dir que fa dues dècades que vam viure un fet concret, ja sigui un viatge, la publicació d’un bon llibre o una pel·lícula que vam veure junts el dia de la seva estrena. Vaja, que el temps passat ja es pot comptar en dècades. Precisament enguany se celebren vint anys d’un bon grapat de pel·lícules d’èxit, com Harry Potter i la pedra filosofal, El Senyor dels Anells, El diari de Bridget Jones, Moulin Rouge o Shrek. I també d’una pel·lícula francesa que va marcar la meva joventut: Amélie, dirigida per Jean-Pierre Jeunet.

Amélie Poulain, interpretada per Audrey Tautou, és una jove que ha crescut sense rebre afecte familiar així que des de ben petita acostuma a refugiar-se en el seu particular món. El mateix dia que mor Lady Di troba accidentalment al seu apartament el tresor que un nen va amagar quaranta anys enrere. Decideix buscar-lo per tornar-li i es fixa un objectiu: si al retrobar-lo l’home s’emociona, serà una senyal que ella ha de continuar ajudant als demés. Així es converteix en una mena de fada que ajuda qui l’envolta, ja sigui perquè el seu pare surti de casa i viatgi gràcies a un gnom de jardí, perquè la conserge de l’edifici on ella viu cregui que el seu marit realment no la va abandonar per una infidelitat o perquè la seva companya de feina hipocondríaca trobi l’amor. El problema, com li recorda el seu veí, és que en l’intent de fer feliços els altres, s’oblida d’ella mateixa. Quan coneix Nino Quincampoix (Matthieu Kassovitz), un peculiar somiador de qui s’enamora, comprova que ajudar-se a un mateix és la fita més difícil.

Amélie va ser la gran guanyadora dels Premis César a França aquell any, la seva estètica, muntatge i la seva banda sonora, de Yann Tiersen, van contribuir a què es convertís en un film de culte. Especialment per les ànimes freaks, naïfs, els maniàtics, els somiadors i els optimistes, que van trobar en aquest conte parisenc modern un amable mirall on mirar-se i trobar refugi. El narrador presentava als personatges segons l’esquema li agrada/no li agrada i els coneixíem pels petits plaers que sentien fent coses quotidianes. Arran de l’estrena, molts espectadors van voler tornar a viatjar a París per retrobar-se amb la ciutat i mirar-la ara amb els ulls de la protagonista. La Gare du Nord, la Basílica del Sacré-Coeur, el canal de Saint- Martin, l’estació de metro Des Abbesses o, especialment, la cafeteria on treballava com a cambrera es van convertir en punt de pelegrinatge per als fans de la pel·lícula.

El Café des deux moulins (on em va portar a sopar la meva parella pel meu aniversari fa uns anys) conserva algunes imatges i objectes del film al seu interior. Fa uns anys vaig tornar a París amb un grup d’amics, entre els quals es trobava Manel Haro, i vam continuar visitant alguns escenaris, com la fruiteria del rondinaire Collignon, que en realitat és propietat d’un carismàtic algerià que ven, a més de verdures, marxandatge i, fins i tot, un disc que ha gravat ell. D’altra banda, també vaig anar a un concert de Yann Tiersen a Barcelona i, fins i tot, vaig convèncer la meva família per posar el nom d’Amélie a una gata que vam adoptar. Així que quan al començament us he dit que em va marcar, veieu que no exagerava.

Probablement si la veiés ara per primera vegada, m’impactaria d’una  manera diferent, perquè la Patricia de 37 anys no és la mateixa que la de 17, tot i que m’agrada pensar que l’essència continua sent la mateixa. «Són temps difícils per als somiadors», adverteix a Amélie un dels personatges. Segurament ara també ho són. La Covid ens ha tret molt, però també ens ha obligat a recordar la importància que tenen els petits plaers de la vida, aquells que abans donàvem per suposats, per comuns, i no valoràvem prou. Amélie Poulain ens va transmetre aquest missatge ja fa vint anys i encara continua vigent. L’amabilitat i l’optimisme encomanadissos fan que el món sigui un lloc una mica millor, així que intentem no donar-ho per suposat mai més. Joyeux anniversaire!

Categories
OPINIÓ
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES