Manel Haro / @manelhc
És fàcil pensar que un text de García Lorca, a l’hora de representar-lo en un teatre, funciona per si sol. Vaja, que no cal trencar-se gaire el cap perquè sigui un èxit. Ho podríem pensar perquè partim d’un text de qualitat i sovint d’obres que són estimades per diverses generacions, com Bodas de sangre, Yerma o La casa de Bernarda Alba. Ara bé, tot text reclama una mirada, una interpretació, una direcció i una posada en escena. Diria més, les obres de García Lorca són tan conegudes i llegides pel gran públic, que sense el valor afegit d’una bona direcció i unes bones interpretacions, per posar un parell d’exemples, pot ser que la cosa no acabi de rutllar del tot. Per això penso que posar-se amb un text de García Lorca no és tan fàcil com sembla.
Al Teatre Apolo de Barcelona es pot veure la versió que dirigeix José Carlos Plaza de La casa de Bernarda Alba. En els primers minuts, després de parlar la serventa (interpretada per Rosario Pardo), entra Bernarda Alba (Consuelo Trujillo) i les seves filles. Van de negre, ja que vénen d’enterrar el pare, amb un mocador que tapa completament les seves cares. Bernarda, a més, va amb un bastó. Totes elles s’apropen al públic, amb un pas decidit, lúgubre, com si elles mateixes encarnessin la mort, la part més fosca del ser humà. Aquesta imatge, que dura uns pocs segons, aconsegueix fer-nos entendre molt ràpidament quina és la sensació de por i angoixa que es viu entre les parets d’aquella casa. Sembla un detall sense importància, però és una autèntica genialitat, tan genial que només per això ja voldria tornar al Teatre Apolo a veure una altra funció.
El paper de Consuelo Trujillo és espectacular, sense escletxes. La personalitat que li dona al personatge és la que reclama el text de García Lorca. Només cal que ella aparegui a l’escenari, per sentir la tensió del que s’esdevindrà. Bernarda Alba és una mare autoritària, molt religiosa, excessivament rígida, entestada a guardar les aparences, amb unes normes que fan que les seves filles visquin com en una gàbia. Totes elles tenen diferents edats, però totes són encara solteres i sense pretendents, fins que apareix un home que farà que la tempesta que la serventa porta temps anunciant esclati finalment. Cal destacar el magnífic paper de Rosario Pardo, que suposa un gran contrapunt a la personalitat de Bernarda Alba.
Podem dir que un dels mèrits d’aquesta versió és que totes les actrius (les filles són interpretades per Ana Fernández, Marina Salas, Zaira Montes, Ruth Gabriel i Montse Peidro) fan un excel·lent paper, també el de la mare de Bernarda Alba (Mona Martínez), que directament fa temps que ha embogit. Menció especial també per a l’escenografia de Paco Leal. Quan s’obre el teló, un ja veu que allò pinta bé. No hi ha res com el talent compartit, i una bona direcció (que sap captar la força i explotar el simbolisme dramàtic de Lorca) perquè tot sigui un èxit. Poques coses més puc dir d’una versió que és una meravella i que mereix ser gaudida més d’una vegada.
