Misteris del passat a ‘Pan de limón con semillas de amapola’

A la pel·lícula de Benito Zambrano dues germanes es retroben per rebre una herència familiar plena de secrets

Júlia Costa / @liujatasco


Encara que l’argument de Pan de limón con semillas de amapola, la pel·lícula de Benito Zambrano basada en la novel·la de Cristina Campos, en algun moment fregui una mica el fulletó i que potser la història és massa llarga, he de dir que he passat una molt bona estona veient-la. Cal dir que el fulletó ben explicat és molt del meu gust. En aquest cas, explica com dues germanes, molt diferents, es retroben després de molts anys amb motiu d’una herència que s’ha de resoldre. Una d’elles està malcasada amb un poca-solta (interpretat per un gran Pere Arquillué, que quan fa de dolentot provoca basarda). L’altra és metgessa cooperant, amb un xicot més jove, bon noi i enamorat, una joia.

No voldria explicar gaire, però sí podem dir que les germanes, amb motiu de l’herència familiar, es retroben al seu poble d’infants, Valldemossa, un valor afegit. Aquestes germanes estan interpretades per Elia Galera i Eva Martín. Martín ja fa anys que em sembla una actriu de molta categoria, mal aprofitada, en general, malgrat els papers remarcables que ha fet a les sèries televisives. Galera, que interpreta una dona ben diferent també resulta convincent i ens emociona en molts moments.

Totes dues estan acomboiades per una coral d’actors i actrius excel·lents, que per poc paper que tinguin resulten admirables. Una bona troballa és el tractament de les llengües, cosa que en el món global d’avui no sempre es resol tan bé com caldria. Malgrat que els secrets de família, que ja d’entrada intuïm en què consistiran, són una mica recurrents si hem vist moltes pel·lícules i llegit uns quants llibres, la grapa actoral aconsegueix que entrem en el joc i ens caigui, fins i tot, la llagrimeta.

I tot plegat amanit amb elements actuals, la cooperació internacional, les adopcions, la dèria maternal que agafa a les dones en el moment menys pensat, les parelles, encara poc freqüents, en les quals el més jove és el xicot, la mort prematura i imprevista, assumida amb inevitable dolor, la complicitat entre dones… Tot plegat potser irriti una mica els qui no volen entrar en determinats jocs sentimentals però, al capdavall, a la vida passen coses com les que veiem en aquesta història i, de vegades, molt menys versemblants.

He llegit comentaris per a tots els gustos, lloances sobre l’equilibri que assoleix el tema emotiu, a molts nivells, controlant possibles excessos, però també entenc que hi hagi qui trobi la història massa llarga i una mica tramposa. Els secrets de família em temo que s’han de reinventar, en el present, els baguls que amaguen coses ja no són una novetat. Jo, però, he passat una tarda agradable, m’he ensopegat amb imatges encisadores i he patit una mica de tant en tant, i això que ja em veia venir que la cosa no acabaria malament del tot. I m’ha agradat, sobretot, perquè avui sembla que no quedi bé trobar massa bona gent a les pel·lícules del present. Sense caure en ingenuïtats, tampoc cal que ens amarguin la vida més del compte. Una mica d’esperança sempre ajuda.

Categories
CINEDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES