Amor i sacrifici

Manel Haro / @manelhc

El breu volum Una boda a Lió (Quaderns Crema en català amb traducció de Tiana Puig i Acantilado en castellà amb traducció de Berta Vías Mahou) aplega quatre relats de l’escriptor austríac Stefan Zweig. En el primer d’ells -que dona títol al llibre-, Zweig ens trasllada al Lió del Regnat del Terror de Robespierre, quan Fouché, el 1793, tenia l’encàrrec de destruir la llavors segona ciutat de França i executar milers de ciutadans com a represàlia per l’aixecament contra la Convenció Nacional, la principal institució de la Primera República Francesa.

Dos d’aquells condemnats a mort són els protagonistes d’aquesta primera història: un noi i una noia que s’estimen, que estaven a punt de casar-se quan ell va ser detingut. Ella intenta per tots els mitjans saber on han portat la seva parella, i només el trobarà quan també sigui detinguda i tancada amb la resta de presoners que l’endemà seran executats. Abans, però, els espera una sorpresa a tots dos. Es tracta d’un relat molt senzill, però ple de tendresa, un retrat de dues vides en la frontera entre l’amor i la mort que serveix també per imaginar l’enorme crueltat del «metrallador de Lió» -així anomenaven Fouché- i l’horror que es vivia a França en aquella època.

El segon relat, El camí, és una altra meravella: un jove resident a Judea, en el temps de Ponç Pilat, respon a la crida que el Redemptor li fa a través d’un somni i emprèn la marxa cap a Jerusalem per trobar-se amb ell, ja que, segons diuen alguns caminants, el Salvador ha estat vist allà. El viatge és dur i xafogós, però el jove no defalleix. Ara bé, pel camí les baixes passions i les temptacions posaran a prova la solidesa de la seva empresa. Una joia de relat.

Un home que no s’oblida és una història plena de cert aire de misteri al voltant d’un home molt peculiar, Anton, que viu només amb el que necessita, sense demanar mai més del que li cal per viure, i sempre amb absoluta disposició a ajudar tothom. El narrador sembla ser el mateix Zweig, que ens ho comparteix com una vivència personal. És un relat de caràcter moral, que ens estimula a reflexionar sobre les ambicions materials, la cobdícia i la vida senzilla i solidària.

El darrer relat, Dos solitaris, està protagonitzat per dos treballadors de la mateixa fàbrica que sempre han viscut amb resignació la seva soledat i el menyspreu dels altres: ell, perquè es coix des de petit, i ella perquè és massa lletja. Un dia es troben per casualitat i s’adonen que la seva capacitat de resistir ha arribat al límit, així que s’expliquen les seves penes i, en fer-ho, descobreixen que el dolor pot unir tant com l’amor.  Una petita però apassionant i molt recomanable selecció de relats que ens apropa al millor Stefan Zweig.