Sílvia Romero: «Cadascú té el seu concepte sobre què és el perdó»

L’escriptora publica ‘La noia del retrat’, una novel·la protagonitzada per un noi a la recerca de la seva mare que el va abandonar vint anys enrere
Sílvia Romero
L'autora, Sílvia Romero.

Manel Haro / @manelhc


Sílvia Romero i Olea (Barcelona, 1962), és escriptora, conductora de clubs de lectura i filòloga. Ha publicat obres de narrativa, poesia i teatre. Ha guanyat premis com el Sèrie Negra de Novel·la, el Columna Jove, el Lector de l’Odissea, el Ciutat de Lleida, el Ciutat de Xàtiva o el Sebastià Juan Arbó. Entre les seves obres, hi ha Amor a sang freda, Ànima mesquina, El plagi, Júlia M. o El jurament. Ara publica La noia del retrat (Terra Ignota), una novel·la sobre la necessitat de conèixer els nostres orígens i la pròpia identitat. El protagonista, Josep, és abandonat el 1940 per la seva mare en una institució benèfica i catòlica de Las Palmas. Vint anys després el noi buscarà la seva mare amb l’esperança de trobar respostes, motiu pel qual viatja a Barcelona, on farà noves amistats i crearà noves arrels en aquesta ciutat d’acollida.

 

La noia del retrat parteix d’un spin-off d’Ànima mesquina, una novel·la anterior.

Ànima mesquina es va publicar el 2006, i a les presentacions del llibre sempre comentava que es tractava d’una novel·la que, en principi, jo no havia planejat escriure. Això ho deia perquè en realitat el projecte literari que en aquella època volia abordar era la història que ara el lector pot trobar a La noia del retrat. Així doncs, jo pretenia escriure La noia del retrat.

I què va passar?

Que en treballar els personatges i construir la seva biografia per tal de conèixer-los i fer-los actuar amb coherència dins la ficció, me’n vaig topar amb un, en concret, la Mercè, que em va absorbir. Em va seduir, literàriament parlant. Fins al punt que vaig optar per abandonar el projecte d’escriptura que tenia llavors damunt la taula per tal de dedicar-me a escriure la història de la Mercè. El resultat va ser Ànima mesquina.

Entenc.

Però tenia ben clar que algun dia agafaria de nou la idea inicial. I això és el que ha passat ara amb l’escriptura i publicació de La noia del retrat. Havia d’explicar què li succeeix a Josep, el fill de la Mercè.

Però des de la publicació d’Ànima mesquina han passat setze anys. Per què tant de temps?

Per una banda perquè l’escriptura d’Ànima mesquina em va absorbir enormement, com he dit abans. Fins al punt de viure-la amb tal intensitat que necessitava distanciar-me’n abans d’agafar la història del Josep, el personatge que a La noia del retrat es converteix en el spin-off d’Ànima mesquina. Però també perquè duia en ment construir una història que fos independent de l’anterior, i aquesta premissa reclamava que m’allunyés del que havia acabat d’escriure. El que vull dir és que, malgrat el joc de spin-off, totes dues novel·les poden ser llegides per separat; no cal conèixer què succeeix a Ànima mesquina per llençar-se a la lectura de La noia del retrat.

La distància és important.

I per l’altra banda perquè la novel·la planteja una temàtica, un conflicte moral o ètic, que pot incomodar el lector. Incomodar en el sentit d’haver de reflexionar i preguntar-se què faria ell, el lector, en una situació similar a la que viuen els personatges. I per narrar aquest aspecte jo també necessitava fer aquest treball d’introspecció. Per tant, he agafat el projecte quan he tingut clar què volia exposar i transmetre.

El protagonista, Josep, és abandonat a un orfenat de Gran Canàries quan és un nen. Anys més tard, comença una recerca per trobar la seva mare i això el porta a Barcelona. Són els anys seixanta. No sembla una època fàcil per buscar ningú. Com es vas plantejar aquesta recerca?

En realitat més que una recerca és una utopia. Josep desconeix on va marxar la mare després de deixar-lo a l’orfenat, però té la teoria que la dona va tornar a la seva ciutat natal, Barcelona. Ell necessita trobar-la per tal d’entendre per què el va abandonar, per tal de comprendre’n els motius. I tira endavant amb el seu propòsit malgrat tothom li diu que és una aventura absurda, un sense sentit.

 

 Sílvia Romero

 

Com s’ha imaginat aquests anys seixanta barcelonins, que són els de la seva primera infància?

Sí, és cert: són els de la meva primera infància, però no puc parlar d’ells basant-me en el meu record. En realitat aquesta és una època, o un ampli període històric, que he tractat a bastament en diverses de les meves novel·les: la Barcelona de la guerra del 36, la postguerra, els anys cinquanta i la planificació per dinamitzar l’economia, el ràpid creixement de la ciutat durant els anys seixanta, la modernitat dels setanta… Tot plegat són aspectes que tinc força interioritzats quant a ambientació i clima social. Quan estudio la documentació per a les meves obres de ficció, si fan referència a aquest període, les dades que necessito són més de caràcter puntual i concret. Per exemple, a La noia del retrat, una de les diverses temàtiques que he treballat ha estat el tema del barraquisme a la muntanya de Montjuïc. Més exactament a Can Valero.

Quina relació ha establert com a autora, setze anys després, amb el personatge d’aquesta mare, la Mercè Canals, que abandona el seu fill? És molt diferent de com se la vas imaginar a Ànima mesquina?

La relació amb el personatge de la Mercè ha estat mínima, perquè a La noia del retrat m’interessava més el personatge de Josep, aquest spin-off que he esmentat abans. És d’ell, sobretot, de qui parlo. Malgrat que la Mercè amara tota la narració, hi és sempre present. I referent als possibles canvis en el personatge de la Mercè, la veritat és que no s’han produït. La Mercè que vaig crear en escriure Ànima mesquina m’estava esperant tal com jo l’havia concebut.

Podríem dir que aquesta és una mica una novel·la de transformació, la d’un personatge, Josep, que vol reconstruir la seva identitat?

Sí, de transformació, de recerca de la pròpia identitat, d’exploració del passat… És evident que Josep canvia en base al camí que fa. Amb tot, crec que no es pot parlar de viatge iniciàtic perquè el conflicte que plantejo no és, ben bé, aquest.

A Barcelona el Josep es troba a ell mateix?

Es troba, sí. A més, les circumstàncies l’obliguen a reflexionar sobre aspectes diversos que formen part de l’ètica i la moral de la humanitat. I en base a tot el que es planteja, també es veu obligat a prendre decisions que no sempre són senzilles ni fàcils d’assumir.

La novel·la també ens planteja que a vegades investigar el passat ens pot portar a descobertes inesperades. És millor viure sense conèixer-lo del tot o arriscar-se a trobar allò que no desitgem?

Penso que aquesta és una decisió que ha de prendre cada persona de manera individual. Això sí: essent conscient d’aquestes possibles descobertes inesperades. És el que li succeeix a Josep: en cercar dades del passat se li revelen altres aspectes que el sacsegen i colpegen sobre manera. Però ell és conseqüent amb la decisió presa de cercar el passat, d’escodrinyar-hi a fons, i s’enfronta als nous conflictes que se li plantegen.

 

Sílvia Romero Olea

 

Diria que La noia del retrat és una novel·la també sobre el fet de perdonar?

Sí. Parla del perdó i, de retruc, de la culpa. I a l’inrevés. Molts dels personatges busquen els culpables d’allò que els passa, i no sempre són clements. Pedro té clar qui va causar la seva minusvalidesa, David creu conèixer els causants de la seva malaltia, Gabriel també troba un responsable quan pensa amb enyorança en la seva germana… La culpa i el perdó són dues constants en la novel·la.

A una mare se li pot perdonar tot?

De nou penso que aquesta és una decisió que ha de prendre cada persona de manera individual, entre d’altres motius perquè cadascú té el seu concepte sobre què és el perdó. El verb perdonar té diverses accepcions, des de renunciar a imposar un càstig, fins a no guardar cap tipus de malvolença per una ofensa rebuda, passant per, senzillament, excusar algú. I amb aquest ventall de significats és amb el que jugo dins la novel·la. Amb tot, també cal remarcar que quan Josep busca la mare no ho fa per decidir si li perdona aquest abandó. La cerca per comprendre els motius que la van dur a fer-ho.

Per què va decidir que cada capítol tingués el nom d’un personatge?

La novel·la abraça trenta-quatre anys i, més enllà del protagonista, hi ha uns quants personatges que són importants en el desenvolupament de la història. M’interessava que cadascun d’ells tingués veu pròpia, però, alhora, preferia utilitzar com a veu narradora una tercera persona omniscient. En titular cada capítol amb el nom d’un personatge el que faig és mantenir aquesta tècnica de la tercera persona amb narrador omniscient però, a més, apropo el punt de vista al personatge en qüestió, tot focalitzant en ell aquell passatge de la història.

Entenc.

D’aquesta manera hi ha situacions concretes que el lector pot llegir des del plantejament de més d’un personatge, tot enriquint, així, tant la construcció de la trama com la psicologia del personatge.

Un d’aquests personatges importants és el Gabriel.

Gabriel és un d’aquells personatges que, com a creadora de ficció, et sorprenen. Quan el vaig construir i vaig començar a teixir el conjunt del que serien les seves característiques, tant físiques com psicològiques, no preveia de cap de les maneres que agafés la rellevància que ha acabat tenint. En la meva imaginació era un personatge secundari, un d’aquells personatges que et són útils per acomodar les accions dels altres en un marc de coherència. Però a poc a poc es va anar fent un lloc dins l’entramat de la història i ha acabat convertint-se de vegades en el motor, en altres ocasions en l’esca que encén els diferents temes, i fins i tot en l’artell que lliga els diversos esdeveniments. Gabriel és essencial i imprescindible, dins La noia del retrat. M’aporta ritme, vivacitat, i fins i tot humor.

Per què va escollir el temps present per una narració que abraça gairebé quatre dècades?

El verb en present atorga a les narracions cert aire d’immediatesa; el lector té la sensació que allò que llegeix està succeint al mateix temps que ell se n’assabenta a través de la lectura. Com que la novel·la abraça gairebé quatre dècades em va semblar que, en utilitzar-lo, dotaria la narració d’una cadència més àgil que no pas amb el verb en passat. Buscava, com sempre acostumo a fer, un ritme viu i fluid.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES