‘L’orquestra’, una tragicomèdia sobre passions i rivalitats

Júlia Costa / @liujatasco

He estat mirant, a Filmin, la sèrie danesa L’orquestra. És una història tragicòmica, dividida en deu capítols, d’una mitja hora cadascun, creada per Adam Price, qui va ser el responsable de la lloada Borgen. La narració se situa en el context de l’Orquestra Simfònica de Copenhague i, tot i ser força coral, el protagonisme se centra en dos personatges, el director adjunt de l’orquestra, un home bonhomiós però temorenc i poc decidit, i el segon clarinetista, un home dominat per la mare, amb mal caràcter i un comportament tirant a poca-solta, que fa que gaudeixi de poques simpaties, malgrat ser un músic excel·lent.

El director i guionista de la sèrie és Mikkel Munch-Fals, poc conegut a casa nostra, com passa amb gairebé tot el repartiment, un ventall de personatges interessants, divertits, contradictoris i gairebé casolans. Ha guanyat alguns premis Robert, molt importants al cinema i la televisió daneses.

El pobre director adjunt, carregat de bones intencions, es toparà amb la realitat, no es pot fer el que es vol. El segon clarinetista, que aspira a ser el primer, no se’n sortirà, i establirà amb el director adjunt una relació molt especial. En el fons és una història sobre traïcions, rivalitats, aspiracions, sexe, amistat i ànsies venjatives, coses que poden passar a qualsevol feina, segurament. Pel mig hi surt un tema ben actual, l’assetjament sexual i com es pot acusar algú, avui, a partir d’una veritable ximpleria magnificada, mentre coses de gruix passen de llarg quan convé. La psicologia manipuladora i omnipotent del nostre temps sura en molts moments.

He llegit que fins i tot van endarrerir l’estrena de la sèrie ja que, tot i està feta amb una gran ironia, va coincidir amb un escàndol que hi va haver sobre assetjament a cantaires del Cor Nacional de nenes entre 1970 i 2010. La sèrie està protagonitzada per Frederik Cilius Jørgensen i Rasmus Bruun. També trobem en el repartiment Neel Rønholt, Emma Sehested Høeg, Caspar Phillipson, Lise Baastrup, Ina-Miriam Rosenbaum, Carsten Kressner, May Simón Lifschitz i David Bateson, entre d’altres, tots ells excel·lents i prou coneguts al seu país.

Sobta comprovar com situacions que, amb una mica més de sal gruixuda, semblarien berlanguianes s’esdeven a la civilitzada i admirada Dinamarca. La sèrie té un desenllaç relativament obert, desvetlla somriures i una certa inquietud, que accentua el tema tragicòmic. Els personatges, fins i tot els qui d’entrada ens provoquen refús, acaben per inspirar-nos una certa tendresa. La professió de músic, com sol passar amb moltes altres professions, potser està mitificada per part dels qui no som de l’ofici. Al capdavall les persones i els nostres problemes som, si fa no fa, en el món suposadament civilitzat, semblants en tots els grups humans. Per això hi ha coses que ens fan riure quan ens hi identifiquem d’alguna manera. I aquí rau la grapa d’aquesta orquestra simfònica i dels seus personatges.