Supervivència d’una adolescent enmig d’un huracà familiar

Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G

Mala estrella (Blackie Books, 2023), a més del títol de la primera novel·la de Julia Viejo (Madrid, 1991), també és el que sembla tenir el protagonista. Vera té tretze anys, acaben d’ingressar la seva mare a un centre perquè millori el seu estat de salut i el seu pare té judicis pendents per casos de corrupció. La història transcorre durant un estiu, que és l’època en què els seus familiars tenen el costum de morir-se, així que Vera s’haurà d’arreglar per suportar la calor, la solitud i les mancances que l’esperen.

Vera va néixer a la caseta de seguretat d’un tanatori i el seu avi, que va ser alcalde del poble, té una estàtua a la qual han trencat un dels braços. La seva història sembla un deliri, tot i ser narrada des de la seva mirada honesta i innocent. Ella viu amb el pare, però sent l’absència de la mare, una dona que brillava. Un dia li surt una erupció a la pell i la farmacèutica li estén una crema amb «les mans de mare». Quan acaba, Vera pensa: «em vaig sentir sobtadament buida.» Troba per un segons en aquesta acció la mare que li manca. «Vaig començar a sentir la necessitat palpable d’un contacte físic que ningú no em donava», assegura, i afegeix que abans de dormir «em quedava mig adormida, mig asfixiada i una mica trista.»

Vera afirma que tenir tretze anys és, sens dubte, una cosa horrible, ja que se sent com a mercaderia defectuosa,  algú covard, que tot ho perd, una nena en un cos a mig fer del qual no sap com sortir-ne. Assegura que al cap hi ha cabuda per a tota mena de fantasies, però no per al fracàs, i que per crear una mentida i sostenir-la el millor és donar-li tota la versemblança possible. A més, quan sent molta ràbia, reconeix que l’única manera de baixar-la és ficar-se a l’aigua freda del riu. «A la meva família no es porten els finals feliços, la maledicció triga una mica, però sempre arriba», diu.

A Mala estrella s’aprecia la mirada juvenil de Vera, però també la tragèdia del seu voltant. Es tracta d’una història sobre la frustració i la impotència, però també la tristesa, de veure que tot el voltant es destrueix i que no es pot fer res. També és una obra sobre la voluntat d’alguna cosa diferent i de no tenir cap possibilitat d’assolir-ho. Viejo retrata molt bé el llenguatge de Vera, que amb el seu aire dramàtic aconsegueix emocionar el lector.