Les memòries lligades als llocs

Víctor Bargiela / @VictorBargiela

Brais Lamela (Vilalba, 1994) és investigador predoctoral en literatura a la Universitat de Yale i escriptor. Va publicar Ninguén queda l’any 2022, dins la col·lecció literària de l’editorial gallega Euseino?. Aquesta novel·la ha rebut el Premi de la Crítica de narrativa gallega 2022 i, ben recentment, el premi «El Ojo Crítico» de narrativa de Radio Nacional de España. Ha estat traduïda al català per Eduard Velasco (No hi queda ningú, a Kalandraka) i al castellà per María Alonso Seisdedos (No queda nadie, a Cuatro Lunas).

No hi queda ningú ens porta a redescobrir la parròquia d’Ernes, a la comarca d’A Fonsagrada, a l’est de la província de Lugo. Els habitants d’aquesta parròquia i els de les poblacions veïnes van quedar incomunicats durant els anys cinquanta a causa de la construcció del pantà de Salime. Per tal de solucionar-ho, el règim franquista va oferir a aquells ciutadans que abandonessin les seves cases i es traslladessin a la Terra Chá, en una estratègia inclosa dins del Plan General de Colonización de la Tierra Llana que va desplaçar desenes de famílies «colones» a aquesta comarca amb l’objectiu de reordenar el territori i introduir la mecanització en un sistema de producció agrícola i ramader al servei del règim.

La novel·la ens convida a conèixer aquesta història a través dels ulls d’un jove doctorand a Nova York, net dels colons que van ser expulsats de les muntanyes. El protagonista explora a través de documents arxivats a banda i banda de l’Atlàntic i d’entrevistes en profunditat com es va construir el poblat i quin va ser el procés que es va dur a terme per repoblar aquelles terres. Paral·lelament, descobrim també la vida d’aquest jove investigador a la ciutat nord-americana, que fa vida en un context dur entremig de persones nouvingudes que fan de població flotant sense acabar-se d’arrelar enlloc.

Amb un llenguatge bell i evocador, Brais Lamela s’aferra a aquests fils conductors que permeten submergir-se en qüestions profundes sobre el lligam que s’estableix entre la identitat i els espais, la memòria i la despossessió, el disseny arquitectònic i la violència autocràtica. Traça metàfores subtils però punyents que ens mouen entre el passat i el present en una unió d’idees que ens revela la vigència de la memòria històrica i la permanència dels poders i les violències que els sostenen. Brais Lamela ha escrit una novel·la breu amb tot el potencial per remoure el passat, el present i tothom qui s’atreveixi a llegir-la.