‘Casa en flames’, complicats dies en família a Cadaqués

Júlia Costa / @liujatasco

Casa en flames és la darrera pel·lícula de Dani de la Orden. És una història convencional, allò de quan la família es reuneix i comencen a sortir secrets i misèries de tothom, moltes vegades a boniques cases d’estiueig. La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, cares conegudes, sòlida gent de l’ofici, com Emma VIlarasau, Clara Segura i Alberto San Juan. El guió d’Eduard Sola és intel·ligent, amb diàlegs brillants, humor àcid i persistent i algun intent d’emocionar, no sempre reeixit.

Crec que pot agradar a molta gent diferent, sobretot si no li demanem més del que ofereix. Vilarasau sempre se’n surt, jo no crec, com algú ha escrit, que aquest sigui el paper de la seva vida, però això és subjectiu, al capdavall. També s’ha escrit que és la millor pel·lícula del director, però el director és molt jove i ens pot donar moltes alegries i sorpreses. Des del meu punt de vista, hi ha aspectes que grinyolen tot i que el conjunt funciona, com ara alguns tòpics rancis i un excés de coses que et veus venir si tens una edat i ja has vist moltes pel·lícules.

Penso que té un començament inversemblant i un final anunciat amb una pista repetida unes quantes vegades. La vaig veure en català, amb subtítols en castellà. Amb el tema del català cada vegada trobo que hi ha menys cura, potser cercant l’intent de bastir un llenguatge planer, confonent correcció amb senzillesa quotidiana, com dir hombros o asquerós en lloc d’espatlles i fastigós.

La casa d’estiueig, herència d’una tieta, és a Cadaqués i la filla d’aquesta família benestant té ganes de comprar alguna cosa a la Cerdanya. Cadaqués i la Cerdanya conformen els tòpics de les segones residències d’una certa categoria fatxenda. La situació de la casa fa que els bonics paisatges millorin el conjunt.

Hi ha qui no veu versemblant el paper d’Alberto San Juan, però crec que malgrat la visible diferència d’edat amb la mare, acaba per fer creïble el seu personatge i se’n surt prou bé. El paper de la mare és el que més em grinyola, pertany a una generació en la qual moltes dones, encara més de classe social afavorida, tenien carrera, estudis, mainadera a estones, si calia, i podien desenvolupar feines diverses, ni que fos a temps parcial.

La primera part de la pel·lícula funciona millor, pel meu gust, que la segona. Passo per alt l’aportació psicològica del personatge de la Clara Segura, sort que ella també ho fa tot versemblant. I, malgrat el que comento, que pot semblar una crítica poc amable, res d’això. Una bona estona de cinema, amb molts moments inoblidables i divertits, però que demanava un final més àcid o més humorístic.