‘The Last of Us’, actuar des de la ferida

XIMO PALAU

La segona temporada de The Last of Us, produïda per HBO i desenvolupada per Craig Mazin i Neil Druckmann —cocreador també del videojoc original—, no es limita a continuar la història. Fa una cosa molt més difícil i més valenta: s’endinsa, sense vacil·lacions, en la ferida oberta que va deixar la primera entrega. I ho fa amb un to més reposat, més íntim, però igualment punyent. No es tracta de veure com sobreviuen els personatges, sinó com conviuen amb allò que els ha quedat a dins. Perquè aquí el centre no és el món exterior sinó l’interior: la cicatriu.

Des del primer episodi, la temporada es presenta com un exercici de tensió continguda. Cada escena carrega amb un passat, cada silenci diu més que qualsevol diàleg, cada mirada fuig d’allò que no es pot posar en paraules. Hi ha una consciència narrativa molt clara: el que importa ara no és el que passa, sinó el que pesa. El dolor no ha desaparegut, simplement s’ha transformat. I això fa que els personatges no avancen tant com reculen: s’endinsen en si mateixos, en els racons més foscos del record, en aquella mena de solitud que només coneixen els qui han perdut massa.

La direcció, la fotografia i la música acompanyen aquest viatge amb una precisió gairebé quirúrgica. Tot està pensat perquè l’espectador sentisca que camina damunt vidres trencats. La bellesa visual de paisatges abandonats contrasta amb la densitat emocional que es respira en cada conversa. És una bellesa que no alleugereix, sinó que accentua l’angoixa: com si la natura seguís el seu curs mentre els humans quedem atrapats en els nostres laberints interns. I de conflictes n’hi ha molts: Ellie no perdona a Joe la matança que va fer per alliberar-la dels que volien buscar una vacuna. I Abby Anderson el busca per venjar la mort dels seus companys i del seu pare.

Aquesta segona temporada no pretén fer justícia, ni tancar ferides. No idealitza ni condemna. Senzillament observa. I en aquest gest hi ha una força devastadora. Ens convida, amb una serenitat tallant, a preguntar-nos què fem amb la ràbia, amb el dol, amb la culpa. Com es camina quan la ferida no només no s’ha tancat, sinó que s’ha convertit en part de qui som?

I aquí rau l’encert més gran de la sèrie: mostrar que no sempre hi ha una sortida neta, una solució clara, una redempció a l’ús. El que hi ha són persones que carreguen el passat com una pedra calenta que crema només de tocar-la. El trauma no és només una conseqüència: és un lloc. Un lloc on es viu, on es respira, on es decideix. Una topografia emocional que modela tot allò que vindrà després.

Els nous personatges que apareixen, així com els arcs dels ja coneguts, no busquen afegir acció o espectacularitat. Busquen profunditat. Ens mostren que, fins i tot en un món destrossat, el veritable conflicte no és entre faccions, sinó entre memòries. La guerra més dura és la que es lliura contra el propi passat.

Tot plegat, l’exploració crua i honesta de com el dolor modela, condiciona i, sovint, condemna. No ofereix respostes, però sí una mirada implacable que no permet fugir. I en aquest mirar sense filtres, potser hi ha la llavor d’una altra forma de resistència: la de qui s’atreveix a reconèixer-se en la pròpia cicatriu.