Brillant absurd al Palau

ALBERT MENA

Martha Argerich va tornar al Palau de la Música per interpretar quelcom poc habitual: una obra d’un compositor viu, el català Marc Migó, així com el Concert per a dos pianos de Poulenc. Ambdues obres comparteixen un gust per l’absurd, la majestuositat, la tragèdia i la comèdia, oferint un univers surrealista breu i, ben segur, entretingut. Tot i no ser excepcionalment profundes, no deixen d’exhibir bona factura i musicalitat. Acompanyaven a Argerich el pianista argentí Alan Kwiek i el director Glen Cortese davant l’Orquestra del Reial Cercle Artístic.

Va obrir la nit l’obra Vocalise, de Philip Lasser, una proposta pastoral que funciona sobretot quan recorda al Puccini més dramàtic. Té forces melodies atractives, una instrumentació elaborada i que s’allunya d’espais estridents. Tot i ser una obra tradicional, està força ancorada en el present i no sona a antiga. El contrast i la sorpresa van arribar amb el concert de Poulenc, que transpira absurd per totes les direccions, i que Cortese va dirigir amb efecte i precisió. Argerich hi va aportar agilitat, velocitat i tons suaus, una barreja sensacional i difícil de creure.

Al seu costat, Kwiek sonava menys profund, tot i que la seva aportació va ser, també, precisa i expressiva. Ambdós van treballar amb gust, i això va fer ressaltar alguns desajustos dels instruments de l’orquestra, així com falta de coordinació en alguns tempi en seccions puntuals. El mateix nivell es va sentir en el plat fort de la vetllada, l’estrena a Europa d’aquest Carnaval de las Indias del jove compositor català. Aquesta és una obra absurda, amb moments brillants i farcida d’humor i drama.

A diferència del Carnaval de Saint-Saëns, aquí es descriu un catàleg d’espècies surrealistes, escrit per Gonzalo Demaría, que l’autor situa en una Llatinoamèrica inventada. Tot i ser un text còmic, també tracta temes que podrien obrir les portes a discursos més profunds. Sí que es fa, en moments concrets, repetitiu, com també les nombroses referències eròtiques podrien considerar-se poc elegants. Potser podria revisar-se algunes seccions perquè siguin igualment estimulants, però en un format més breu. La narració la va executar amb entusiasme Annie Dutoit-Argerich.

Pel que fa al contingut musical, algunes peces són fascinants, mentre que d’altres necessitarien més escoltes. La primera, Luz Mala, presenta una vibració o pulsació, d’esperit gairebé debussià, oferint un espai on no es descriu res, sinó que es promet un univers. D’altres, com Patagon, és més descriptiva: on el text parlava d’una criatura amb uns peus gegants, Migó ho transforma en un so profund, greu i sostingut, que obre les portes a un dramatisme contingut i fosc. Recorda a una banda sonora d’una pel·lícula de catàstrofes, on el monstre té sentiments i està enamorat, però on el final serà, necessàriament, tràgic.

Presenta també un vals decadent, mahlerià i ple d’humor. La cita directa també és una eina habitual de Migó, i al moviment Sirena en fa una de bastant clara del Carnaval de Saint-Saëns. Després, ritmes i textures plenament dramàtiques i distorsionades, entre dansa macabra i ritmes llatins, completen la peça, que acaba amb sons espectrals a piano i vent. A Pájaro Loco es fa una cita més còmica, mentre que Yuana obra amb so de picarols i amb to terrorífic.

Aquest Carnaval és, doncs, una obra complexa, amb instrumentació a vegades sorprenent, amb tocs d’efecte (Argerich i Kwiek premen, en un moment donat, el piano amb tot el braç). Amb una lleugera menor presència del text seria una experiència potser més satisfactòria, però el talent de Migó per barrejar passat, present i futur de la música no deixa de sorprendre.