Els temps del Dúo Dinámico

No em puc estar de comentar la desaparició de Manuel de la Calva. Era gran, la vida passa i tot un món s’esvaeix. Quan jo era una adolescent teníem adoració pels dos cantants, que aleshores vivien a Barcelona. En una ocasió, érem unes criatures, fins i tot vam anar a casa de Ramon Arcusa, ens va rebre la seva mare, molt amable, ells acabaven de marxar i encara els vam dir adeu des del carrer. Jo no n’hauria estat capaç, però una veïna de la meva edat era molt decidida. Els seguíem les nenes, els xicots no gaire, o així m’ho sembla.

A l’escola hi havia algunes nenes que vivien a Montjuïc, algunes a les barraques i d’altres en habitatges una mica precaris. Anaven i venien de la meva escola en grup i es van ensopegar amb què als Dúo Dinámico els estaven fent unes fotos promocionals, amb aquelles armilles típiques. Van venir encantades d’haver parlat amb ells i ho explicaven amb emoció.

Van fer una llarga carrera, com a músics sobretot, van fer cançons per a molta gent, es van separar i es van tornar a reunir, van acabar per viure a Madrid, per feina. Els seus concerts a llocs com el Liceu eren seguits per moltíssima gent de la meva època, dones la majoria. Jo i la gent del meu temps vam créixer i, en algun moment, ens vam tornar progres de pa sucat amb oli i allò del Dúo Dinámico no quedava bé. Va esclatar la Nova Cançó i els grups que cantaven en anglès, per una altra banda, van assolir prestigi.

Ha estat habitual, per part de gent més jove que jo, fer brometa irònica sobre el seu tipus de música. Tenen cançons inoblidables, allò del Resistiré va fer furor durant la pandèmia. Molta gent que diu que seguia els Beatles seguia al Dúo Dinámico en la intimitat i, a tot estirar, als Beatles passats per les versions dels Mustang. Hem arribat a tanta ximpleria que hi ha qui creu que allò de «quince años tiene mi amor» tira a pederàstia barata. Ja no m’estranya res, la veritat.

El temps passa i tot canvia. És la vida. No em puc estar de repetir un tòpic recurrent: ja no es fan cançons com aquelles. Però no és cert, se’n fan i se’n faran i sorgiran nous grups. El Dúo Dinámico va generar el sorgiment d’altres duets, com el Rúbam. A la banda sonora de la meva vida hi ha un munt de músiques, entre les quals, moltes d’aquelles cançons d’ells i d’altres, lligades als meus quinze anys, a les festetes als pisos familiars, a una societat carrinclona en molts aspectes, però que, al capdavall, era la nostra.