‘Agárralo como puedas’, una seqüela agafada amb pinces

MANEL HARO

Un dels factors que feien funcionar les pel·lícules d’Agárralo como puedas, protagonitzades per Leslie Nielsen (1988 i 1991), era el seu humor absurd. Un humor, però, que tot i la seva absurditat, no arribava a ser barroer del tot. La seqüela dirigida per Akiva Schaffer (2025) baixa uns quants esglaons en aquest sentit i proposa una comèdia que ho deixa tot a uns gags que no sempre s’aguanten amb dignitat. Com a exemple, l’escena inicial amb Liam Neeson exercint de policia en un atracament, però vestit de nena amb faldilla i ensenyant roba interior infantil.

És inevitable pensar que la carrera de Neeson (actor de La lista de Schindler, Star Wars i Love Actually) també baixa alguns esglaons amb aquesta pel·lícula, on actua acompanyat de Pamela Anderson (Los vigilantes de la playa). La història no té gran rellevància, és la de sempre: Neeson és Frank Drebin Jr., agent que comença investigant una mort, però acaba davant d’una operació criminal que amenaça tota la humanitat.

Anderson és aquí una dona que busca fer justícia, va a veure Drebin i entre tots dos, des del principi, sorgeix certa tensió sexual. A partir de llavors, se succeeixen les escenes còmiques extremadament simples. Algunes, poques, em van fer riure, tot sigui dit. En tot cas, no voldria pecar de ser massa exigent amb una pel·lícula que tampoc no ens enganya, ofereix més o menys el que s’espera d’ella.

La sensació és que la història perd moltes oportunitats d’oferir alguna cosa més. Tot sembla reduir-se a un producte cinematogràfic pensat per fer taquilla durant l’estiu, però sense trencar-se gaire el cap. A més, el públic d’ara potser no és només el que sent nostàlgia per les pel·lícules predecessores, hi ha un nou públic i no sé si aquest connectarà del tot amb aquest tipus de pel·lícula. Potser és més un producte de plataforma tipus Netflix que de cinema.