Les violències de la infància

MARIO GUERRERO

Han cantado bingo (Reservoir Books) és una novel·la protagonitzada per dues germanes adolescents i narrada per la més gran. Lana Corujo (Lanzarote, 1995) construeix aquí capítols molt breus al costat dels títols dels quals apareix l’edat de la germana gran en el moment d’aquest capítol. Totes dues conviuen amb els pares, que es divorcien, però sobretot amb la seva àvia, que algunes nits va al bingo.

Aleshores, les germanes aprofiten els deu minuts que transcorren entre que la seva àvia se’n va i el seu oncle arriba de pescar per anar cap a El Ahorcado, un volcà que hi ha darrere de la casa, comptar fins a tres i tornar després corrent, agafades de la mà i sense mirar enrere. Tot i això, el joc que creuen propi de la infància es farà etern, ja que l’esquerda de la qual sorgeix el volcà és paral·lela a la ferida que sobrevindrà un dia a tota la família.

La casa dels pares està dividida en dos per un mur de pladur. Com que estan divorciats, ploren la seva ruptura per separat. «En aquest món dividit per una paret de pladur, jo soc la porta», diu la narradora. Els seus pares eren molt joves quan les dues germanes eren petites i volien continuar vivint i bevent la joventut, fent que les mancances de les filles les aboquin a l’adultesa massa aviat.

La narradora és dos anys més gran que la seva germana, tot i que assegura que en el seu record sempre hi és ella, i pensa les coses, però no les diu, mentre que la seva germana és més transparent. Té ferides que queden gravades a foc i que la fan sentir desplaçada. Un dia, una veïna de la seva àvia diu a la narradora que té un do que s’hereta i desperta les sospites. El salt a un altre capítol, on la narradora té vint-i-dos anys, vaticina una tragèdia que encara ha de passar i que es revela al lector a poc a poc.

La relació entre les germanes i entre la narradora i la seva família són el motor que mou la novel·la, així com la presència de la mort; la pèrdua i el dol són fonamentals per al desenvolupament de la narradora. S’hi obre una esquerda quan s’adona que el món real no necessita aventures per generar por. Ella és conscient del seu entorn i la seva circumstància: és als llimbs de la infància a l’adultesa i reconeix ser «una ruïna que no té lloc en cap dels dos costats. Penso en l’espai que hi ha entre la llum i el que és fosc. Aquí soc jo. Però amb prou feines ningú se n’adona».

Han cantado bingo fa servir un llenguatge fresc que contrasta amb l’aridesa del terreny i del succés que parteix la història en dos. Els diàlegs de la narradora apareixen en cursiva, els de la seva germana subratllats, els del volcà en negreta i els dels seus familiars entre claudàtors. El tema principal de la novel·la és la culpa, però en les seves pàgines també es parla sobre el silenci, les ferides, els secrets, la infància o el pas a la vida adulta.

Els personatges s’han d’internar en la foscor i en el món de la pèrdua i sobreviure-hi, a més d’aprendre que mai no podem conèixer algú cent per cent, encara que visquem amb aquesta persona. Aquesta novel·la produeix una ruptura total al lector, i els trossos trencats són impossibles de recompondre després de la lectura. «Com anomenar una pèrdua tan dolorosa», es pregunta la narradora. Qualsevol lector pot sentir aquesta qüestió com a pròpia en llegir la novel·la.