Montse Assens: «Els colors són molt més que percepcions visuals»

SÍLVIA ROMERO

Montse Assens i Borda (Maçanet de la Selva, 1960) és una poeta, pintora i fotògrafa que resideix a Premià de Dalt, on participa activament de la vida social, política i cultural de la població. És membre fundadora de l’Associació de Relataires en Català (ARC) i de l’Associació Art Primília de Premià de Dalt. Al llarg de la seva trajectòria poètica ha publicat diversos llibres i ha rebut diversos premis i reconeixements.

Cal destacar-ne Indigent, com jo (2008, Premi de Poesia Artur Simó), Apartheids (2018, 41è Premi Marià Manent de Poesia) i Bugada (2018, 21è Premi de Poesia Josep Maria Ribelles). El 2024 guanya el Premi Esteve Albert de Poesia amb el recull de poemes Paleta de colors. #2020ClassicBlue (Voliana Edicions), un llibre que sorgeix de les reflexions i vivències esdevingudes durant el 2020, l’any de l’esclat de la pandèmia, i que ens convida a mirar cap endins i a fer introspecció.

 

El poemari Paleta de colors porta un subtítol #2020 ClassicBlue. Explica’ns què significa aquesta tonalitat de color.

El Classic Blue és un blau profund i elegant que l’Institut Pantone va escollir com a color de l’any 2020. Segons la seva definició, simbolitza calma, confiança i estabilitat: valors imprescindibles per afrontar un any tan convuls com aquell. Per a mi, aquest blau també evoca introspecció, silenci i esperança. El vaig escollir com a subtítol perquè em semblava que sintetitzava molt bé l’esperit que travessa tot el poemari. De fet, el blau —i totes les seves tonalitats— sempre ha estat el meu color preferit.

Així, ¿és un poemari que neix en el moment en què, l’any 2020, es declara l’estat d’alarma a causa de la COVID-19 i s’ordena el confinament?

El poemari s’inspira en el 2020, però el vaig escriure l’any següent, quan vaig poder aturar-me i mirar enrere amb perspectiva. Durant aquell període, no vaig viure el confinament de manera passiva: al contrari, vaig estar molt activa impulsant una campanya solidària de confecció de mascaretes i col·laborant en altres iniciatives. Va ser una etapa de gran entrega, de moviment constant anant amunt i avall i, alhora, també d’una solitud íntima que em permetia reflexionar sobre les emocions acumulades.

Reflexions que han quedat registrades per escrit.

L’escriptura va venir després, com una necessitat vital de posar paraules a tot allò viscut. Una mena de balanç emocional fet amb calma i distància, però profundament connectat a la intensitat d’aquells dies.

Paleta de colors està format per 52 poemes: un per a cada setmana de l’any. I apareixen per l’ordre cronològic dels diversos mesos. Com vas decidir aquesta estructura?

Va ser una decisió molt natural. Volia que cada poema fos el reflex d’un moment concret, gairebé com un diari sentimental. Cada setmana ens portava una vivència nova, un estat d’ànim diferent, i em semblava que ordenar-los cronològicament ajudava el lector a fer aquest viatge poètic al llarg de l’any 2020. Dins de cada mes també hi vaig incloure cites de persones que ens van deixar, figures importants per a mi, que m’han marcat i ajudat a ser com soc. Aquesta va ser la meva manera de retre’ls un petit homenatge.

 

 

Per l’altra banda, cadascun d’aquests poemes està associat a un color, que de fet és el que dona títol al poema. Tenim realment, ni que sigui de manera subjectiva, un color per a cada sentiment, per a cada emoció?

Crec que sí. Els colors són molt més que percepcions visuals: tenen una càrrega emocional, simbòlica i fins i tot espiritual. Pinto des de petita, i el color sempre ha estat per a mi una forma d’expressió molt íntima. Quan vaig començar a escriure el llibre, em vaig adonar que, igual que els colors, les emocions canvien, es barregen, evolucionen.

Cert.

Per això em va sortir gairebé de manera instintiva assignar un color a cada poema. Em semblava que cada sentiment tenia una tonalitat pròpia. I en un any tan ple d’ombres i llums, els colors em van ajudar a ordenar aquell mapa cromàtic de sensacions. Va ser una manera d’expressar els moments viscuts a través d’un llenguatge que conec i estimo profundament.

Els poemes que trobem a Paleta de colors són de vers lliure i, en general, força breus. És l’estil de poesia on et sents més còmoda?

Sí, em sento molt còmoda amb el vers lliure i amb la brevetat. M’agrada la metàfora, la condensació, dir molt amb poc. La poesia, per a mi, és precisament això: un gest intens, concís, que ressona dins del lector. El vers lliure em permet adaptar la forma del poema a allò que vull expressar, sense límits formals. Tinc la sensació que sempre he viscut una mica fora de les normes establertes, i això també es reflecteix en els meus versos: un petit caos endreçat.

Dins l’obra també trobem gairebé una vintena de poemes que estan creats en base a prosa poètica -o un calaix de text poètic. Quan o com decidies quin estil d’escriptura utilitzar?

Ho decidia de manera intuïtiva. Hi havia emocions que em demanaven una escriptura més dilatada, més narrativa, com si necessitessin espai per respirar. Altres, en canvi, s’expressaven millor amb una forma més breu i continguda. No em posava límits: el contingut dictava la forma, i així anava donant cos a cada poema segons el seu propi batec.

Però hi ha lleus diferències, entre els poemes i les proses poètiques.

En el poema, els versos marquen els silencis i les pauses per donar temps a assimilar i reflexionar. En canvi, la prosa poètica és més descriptiva i la música de les paraules guia el ritme intern del text.

 

 

A Paleta de colors mostres moltes i diverses matèries: la solitud i el silenci, la paraula i la mirada, el pas del temps, la por i la buidor, l’esperança i el destí… Però si hagués de triar un tema que apareix a bastament exposat seria la llibertat, el desig de llibertat.

Totalment d’acord. En aquell context de tancament físic, la llibertat es va convertir en una necessitat vital. Però no només la llibertat exterior, sinó també la llibertat interior: de pensament, de creació, d’esperança. Vam perdre totes les llibertats: ens van confinar, ens van imposar normes, sancions, prohibicions, límits… i vam assumir-ho amb docilitat. El poemari parla molt d’aquesta llibertat mancada com a motor de resistència i de transformació. És també una crida a la solidaritat, perquè és quan unim forces que podem ser realment lliures.

Hi ha un poema, corresponent al mes d’abril, Fúcsia, on esmentes el teu aniversari. Trobant-nos de ple enmig de la pandèmia, com el recordes?

El recordo amb una estranya barreja de nostàlgia i tendresa. Aquell dia vaig complir 60 anys. Estàvem confinats i, tot i la distància, vaig sentir molta proximitat de les persones estimades. Em va venir al cap una imatge d’infantesa: quan feia esclatar les poncelles de les fúcsies i la mare em renyava. Aquell record, tan senzill, es va convertir en símbol d’una època passada, i alhora en un gest d’afirmació de vida. Va ser, probablement, el millor aniversari que he viscut. Poques vegades em sorprenen, però aquell dia ho van aconseguir de ple.

He trobat molt encertada la tria del subjecte líric. Els poemes van adreçats a un tu fictici i, en llegir-los, ens interpel·len. Com vas decidir utilitzar aquest recurs?

El tu em permetia obrir la poesia al lector. No és un tu concret, sinó més aviat una presència simbòlica, una companyia íntima i col·lectiva alhora. Volia que el lector se sentís dins del poema, que s’hi pogués reconèixer, que formés part activa d’aquest viatge, perquè aquestes vivències també van ser compartides. En un moment de tanta solitud, aquest diàleg intern em semblava essencial. Tothom vam viure una situació similar, i tant les pors com el coratge es van convertir en experiències universals.

Al final del poemari hi ha un índex que m’ha semblat molt interessant. Tenim el títol del poema, sempre un color, i la pàgina on es troba, però també ens ofereixes dues informacions més: la codificació del color Pantone i una succinta explicació del significat o simbolisme d’aquest color.

Volia oferir al lector una capa més de lectura. Cada color té una codificació Pantone concreta, que el fa únic, i també una càrrega simbòlica que ajuda a contextualitzar el poema. Amb aquest índex, el lector pot fer un recorregut cromàtic i emocional per tot l’any. És com una llegenda, una paleta on cada to parla, sent i respira. Alguns colors ja els tenim molt associats a certs sentiments —el negre amb el dol, el roig amb la passió…— però, tot i aquests patrons compartits, crec que cadascú en té la seva pròpia simbologia, igual que cada poema té una lectura diferent per a cada lector. Aquesta és, per a mi, la màgia de la poesia i del color.