Jordi Romeu: «Els pastors són personatges sempre singulars»

SÍLVIA ROMERO

Jordi Romeu Carol (Sant Pere de Riudebitlles, 1978), és bomber de professió i també l’autor d’un ampli ventall de llibres, tant de ficció com de no-ficció. Es va donar a conèixer amb la novel·la Petonets pels puestus o a la recerca de l’amor sincer (Premi de narrativa Vila de l’Ametlla de Mar, 2014). Aquest va ser el punt de partida de la seva ja dilatada trajectòria literària, dins la qual cal destacar Descalça; Honor de poble poble (Premi de contes i narracions Sant Carles Borromeu, 2016), El Gran salt d’en Clarinet o Germans de guerra. El 2023 guanya el III Premi de Narrativa Ciutat de Reus «Diré el que em fuig» amb la novel·la L’últim transhumant (Viena Edicions, 2024). És una història arrelada a la pagesia i que homenatja un ofici gairebé desaparegut: la transhumància.

 

L’últim transhumant és una novel·la que parla de la pagesia. Però potser sobretot ens mostra un ofici desaparegut: la transhumància?

Bé, en realitat no és un ofici desaparegut, però sí en vies de desaparèixer si no canvien molt les coses.

I com hem arribat a aquest punt?

La transhumància ha estat una activitat humana molt lligada a la manera de viure de la societat des de temps dels romans. De fet, fins fa quatre dies era habitual que els ramats d’animals es moguessin cercant pastures fresques com fan els animals salvatges, també, amb les migracions. El que ha passat és que la manera de viure i de sostenir-se de la nostra societat ha anat relegant aquest moviment perquè hi ha maneres més fàcils i sobretot econòmiques d’alimentar els animals. Això vol dir en granges amb ramaderia intensiva en què els animals mengen farratge emmagatzemat.

Per tant, gairebé ja no queden pastors.

L’ofici de pastor, que fins fa cinquanta anys era un ofici molt habitual a tots els pobles i ciutats, ha anat desapareixent en un procés constant i accelerat amb el temps. Al meu poble mateix, per exemple, a Sant Pere de Riudebitlles, amb 2.300 habitants, havíem tingut entre tres i quatre ramats alhora i tots els pastors en podien viure bé sigui tenint la seva pròpia carnisseria, bé sigui venent la llana, la pell dels xais o els fems dels corrals.

Cosa que avui en dia deu ser impensable.

Actualment, malgrat que continua havent-hi pastors, cada vegada són menys i de més edat. Les dificultats burocràtiques són un dels altres grans problemes dels ramaders actuals, però. La paperassa que han de remenar per poder tenir ramat és molta i complicada i això provoca molts problemes sobretot en forma de sancions inexplicables que acaben fent tancar moltes explotacions ramaderes.

Un panorama realment desolador. Però tornem a la novel·la: la trama es mou en tres espais cronològics diferents. El primer és en època actual, l’any 2018, i coneixem el Josep, que va a Llívia per vendre la casa dels pares. Parla’ns d’aquesta situació en què es troba el personatge.

El Josep ha estat trenta anys treballant de mecànic en el taller que va muntar al corral del seu pare. A la mort de la seva mare, descobreix que encara conservaven la casa dels padrins a Llívia i puja per vendre-se-la. En realitat, ell ja se sent cansat de tot plegat, té més ganes de jubilar-se que de res més i considera que la casa és un maldecap.

Per això la vol vendre.

Sí, i també està lluitant contra la mateixa malaltia que va matar el seu pare i això el té espantat perquè voldria deixar algun llegat als seus fills. Amb tot això, puja a la Cerdanya per treure’s de sobre aquest maldecap i descobreix una part de la vida del seu pare i de la seva família que desconeixia. En realitat, està tancant tot allò que li sembla que està a mitges per a poder morir tranquil. Encara que no ho digui en cap moment, sent la mort darrere l’orella i això el fa actuar.

 

 

 

També tenim la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Era aquesta una època marcada arreu per la droga?

Sobretot als pobles petits com el meu, sí. De fet, els 80 van ser anys molt durs per al jovent, que veia en la droga una manera d’escapar-se de la realitat que vivien. Molts joves es van quedar enganxats sobretot a l’heroïna, bastants van morir a causa de sobredosis i també per la Sida i molts altres encara en pateixen les conseqüències. Feia temps que volia mostrar aquesta realitat i a la novel·la funciona com a detonant de la trama principal.

De fet és en aquests anys vuitanta quan el Josep acompanyarà el pare, en Cinto, en el viatge de transhumància de la seva vida.

Després de la mort del seu millor amic, el Josep està totalment perdut i és la seva mare, la Conxita, qui gairebé l’obliga a acompanyar el Cinto en el camí cap a les Bulloses.

Un viatge de transhumància.

Sí. El que no sap el Josep és que serà l’últim viatge transhumant del seu pare i això té molta significació per la història i pel mateix Cinto, que veu com allò a què s’ha dedicat tota la vida està desapareixent. El viatge és gairebé un pelegrinatge, pel Cinto, per acomiadar-se dels amics i dels indrets que l’han acompanyat al llarg dels anys de transhumància. Una mica, doncs, com el Josep quan puja a Llívia trenta anys més tard per vendre’s la casa de la família.

El Cinto, a la novel·la, és el símbol de l’últim transhumant, un personatge molt coherent i ben descrit. Com has treballat aquest caràcter?

Els pastors són personatges sempre singulars. Per fer aquesta feina s’ha de ser una mica especial, tenir molt clares les idees i estar disposat a sacrificar-se pels animals. De fet, tots els pastors que he conegut tenen alguna cosa del Cinto, amb més o menys mesura, i tots ells han configurat el personatge.

Entenc.

He agafat característiques comunes i diferents dels pastors per elaborar la figura d’aquest últim transhumant. Estic segur que si algú coneix algun pastor reconeixerà en ell alguna part del Cinto.

Voldria fer especial esment en la parla de Cinto: al meu parer, un gran encert. Has necessitat una immersió lingüística per aconseguir-la?

Evidentment. El parlar de la Cerdanya està desapareixent, com la majoria de parlars autòctons de les nostres terres.

La llengua s’està homogeneïtzant?

El català central està menjant-se la resta excepte en alguns territoris on la força de la llengua és major, com per exemple Lleida, les Terres de l’Ebre o el Pallars. La Cerdanya, sobretot a causa de la massificació turística i la facilitat per anar a Barcelona, ha deixat enrere aquest parlar i es fa difícil trobar gent que encara hi parli.

Continua, si us plau.

També s’ha de dir que els trets dialectals d’aquesta zona són menys marcats que en altres i segurament això també ha contribuït a què anés desapareixent tot un vocabulari que estava molt relacionat sobretot en el treball de la terra i la ramaderia.

 

 

A la novel·la hi ha una dada curiosa i és que el 2018, quan Josep va a Llívia a vendre la casa familiar, és quan coneixerà realment qui era el seu pare.

Sí, i de fet, és una mica el mateix que li passa quan va amb ell al viatge transhumant. Durant el trajecte fins a la Cerdanya, el Josep descobreix que el seu pare té tota una xarxa d’amistats que ell desconeixia, aprèn a conviure amb ell i amb els seus silencis i, alhora, s’adona que és una persona oberta i faceciosa que a ell mai s’havia mostrat.

I el 2018 la història es repeteix.

Sí, li passa el mateix quan puja a la Cerdanya trenta anys més tard quan descobreix la història de la seva família i descobreix el territori al qual pertanyia. Sempre dic que en realitat el llegat que rep del seu pare no és només una casa sinó el fet de pertànyer a una cultura, a un territori, a una gent com és la cerdana que mai havia sentit com a pròpia.

Com has treballat la documentació per recrear aquest paisatge i aquest ofici? El trajecte dels pastors, les nits en diferents pobles o a l’aire lliure, el muntatge del corral per aplegar les ovelles, els gossos…

Per mi és molt important la part vivencial del relat i, per tant, he trepitjat el paisatge per on discorre l’acció, he conegut gent que es dedica a la transhumància i a la ramaderia i he viscut nits a la intempèrie en indrets desolats de la muntanya. També s’ha de dir que de petit a casa teníem bestiar, un petit escabot de cabres, conills, gallines, gossos i gats i, per tant, m’ha sigut fàcil anar recordant les olors i les sensacions d’estar envoltat d’aquesta mena d’animals.

Més enllà d’aquest viatge de transhumància i dels personatges que he esmentat, Josep i Cinto, tenim moltes altres trames: una història d’amistat i lleialtat, un enamorament trencat, alguna mort tràgica…

Bé, és clar, hi ha una trama principal, el viatge, i tot un seguit de subtrames i de temes que van sorgint al llarg de la història que amaneixen la principal i que donen cos a la novel·la. Són aquestes subtrames les que ens donen una visió més global dels personatges i que enriqueixen la part principal. Amb elles podem conèixer noves dimensions dels protagonistes i podem anar justificant les accions i les causes i conseqüències de cadascun dels fets.

No puc acabar l’entrevista sense esmentar un personatge secundari: el Jordi, l’escriptor que anima a Josep a escriure la història familiar que descobreix.

Sí, no havia sortit encara mai en una novel·la meva i aquí em va anar bé. És una picada d’ullet als qui em coneixen. Segurament algú que no sàpiga qui soc no li donarà importància. És una anècdota, però és divertit.